espai bornas

Unanimitat

2012-02-09T18:39:00.000+01:00

Quan una decisió es pren per unanimitat en un òrgan relativament petit (vull dir no assembleari però tampoc de dos o tres membres), segurament vol dir que hi havia elements clars i convincents per fer-ho. Acaba de sortir la notícia de la condemna al jutge Garzón per prevaricació en el cas Gürtel, i l'han condemnat unànimement els seus (ex)col·legues. La decisió pot sorprendre o no; s'hi pot estar d'acord o no; pot agradar més o menys; però per mi el tema de la unanimitat és clau aquí. S'havia dit molt sovint que era un jutge-estrella, massa ocupat segurament en qüestions d'imatge i promoció personal, i aquesta unanimitat la interpreto com si li haguessin volgut dir que "fins aquí podies arribar". Potser va arribar a considerar-se intocable? Potser es va pensar que estava per sobre del bé i del mal? Potser es va veure tan amunt (pel que fa als mass media) que ni tan sols es va plantejar si allò que ordenava era just o no? No seria pas el primer cas de narcisisme que fa perdre el món de vista. Però el que hauria de preocupar més d'aquesta sentència em sembla que ho trobarem més enllà de l'àmbit del personatge. No sé com continuarà la investigació del cas Gürtel, però no m'estranyaria que tot aquest enrenou la compliqués. D'altra banda, el mateix Garzón està esperant la sentència pel cas del franquisme en què la ultradreta (Manos Limpias al capdavant i una llarga cua de nostàlgics darrere fregant-se les mans) l'acusa d'un delicte similar: prevaricació. Aquesta similitud em fa témer el pitjor, és a dir, que també el condemnin; però fins i tot si no fos així, sembla que investigar judicialment els crims de la dictadura serà més arriscat a partir de la sentència coneguda avui. Si ningú s'havia atrevit abans, qui gosarà fer-ho a partir d'ara sabent que en Garzón ha estat fulminantment i unànimement inhabilitat?

La neu a Esporles

2012-02-04T12:23:00.002+01:00

Val la pena gaudir d'aquesta imatge sense afegir cap comentari. Ja hi haurà ocasió, i em temo que ben aviat, de parlar de les misèries quotidianes que avui s'han amagat sota aquesta capa blanca.

Cansament

2012-02-04T12:22:00.000+01:00

Si torno a escriure en aquest blog és, essencialment, per no deixar-lo abandonat, potser per sempre. Fa mandra escriure sempre dels mateixos problemes, però és que sempre són els mateixos. I no tan sols no milloren sinó que sovint empitjoren, o almenys aquesta és la meva percepció. Per exemple, he dedicat molts posts al problema de Catalunya i del Català, i no és que tingués l'esperança que es resoldrien, però sí que, ho confesso, a vegades em semblava que hi havia alguna probabilitat de millora. Els dies posteriors a la sentència contra l'Estatut i la multitudinària manifestació a Barcelona em va semblar (o vaig voler creure) que alguna cosa es movia en la direcció del dret a decidir i la possible independència. Quan, a la fi, el tripartit va ser expulsat democràticament del govern de la Generalitat vaig tornar a tenir una sensació semblant, tot i que molt més moderada. Però passen els mesos i, al costat d'aquests breus parèntesis d'il·lusió, apareix un inacabable reguitzell de males notícies: des dels atacs del govern balear del PP al Català fins a la recent crítica hipòcrita cap a les inversions catalanes a Spanair quan la companyia acaba de plegar. Dic hipòcrites perquè vénen de personatges i institucions que no han dubtat a avalar i aplaudir les atencions que el govern de l'Estat ha tingut amb Iberia (líneas aéreas españolas, que quedi clar) quan ho passava malament. És evident, vistes les declaracions de la ministra Pastor, que aquest govern estatal pretén estrangular l'aeroport de Barcelona a fi que no competeixi amb Barajas. I ho és, d'evident, perquè ella i tot el PP s'omplen la boca de lloances a la necessitat d'estimular la competitivitat en qualsevol àmbit, des de l'empresarial i dels negocis fins a l'educatiu; que faci una excepció amb el Prat delata la intenció d'escanyar-ne el seu creixement. Ara mateix llegia una altra declaració, de la ministra Mato, sobre la necessitat d'unificar a tot el territori nacional (espanyol) l'atenció sanitària. No cal dir res més.

Majories absolutes? no gràcies!

2011-11-24T20:13:00.003+01:00

Els partits polítics, tal com els coneixem ara, tendeixen a la dictadura. M'explico: només cal preguntar-se quina és la seva màxima aspiració. Obtenir la majoria absoluta. Naturalment n'hi ha que, amb criteris de realisme, saben que no ho aconseguiran en unes circumstàncies determinades (ni potser durant dècades o segles), però no diexen d'anhelar, ni que sigui utòpicament, obtenir una majoria absoluta ("aplastante" en diuen alguns). Les majories absolutes permeten governar en solitari, és a dir, legislar sense traves en qualsevol àmbit: fer una llei d'Educació, per exemple. No cal el diàleg, l'entesa, la negociació, el consens…El partit que obté una majoria absoluta estableix, doncs, una dictadura "de facto", encara que procuri suavitzar les formes, i xerrar amb tothom (o gairebé) per poder dir que ha intentat arribar al consens (cosa que en la immensa majoria d'ocasions és mentida). Curiosament, molts partits declaren valorar positivament la pluralitat, l'alternància, el fet de no perpetuar els càrrecs, etc. Però aquestes declaracions contrasten i es contradiuen amb aquell anhel de govern absolut i absolutista, sense traves i amb l'oposició reduïda a la mínima expressió, quan no aniquilada i esborrada del mapa. Si realment consideressin la pluralitat com un valor a protegir i a enfortir, en comptes de cercar la majoria absoluta mirarien d'entendre's amb els altres partits a fi d'aconseguir formar governs de coalició. Dit d'una altra manera: les coalicions no serien el mal menor que resulta de l'aritmètica parlamentària després d'unes eleccions. Serien l'objectiu a aconseguir abans de les eleccions a fi de poder governar des de la pluralitat real. És obvi que alguns partits no es podran posar mai d'acord en res amb alguns altres. D'acord. Però això hauria de ser l'excepció més que la regla. De fet, dins els partits més grans acostumen a haver-hi corrents (sensibilitats, diuen els cursis) diferents: per què no es disgreguen i fomen partits més petits però més cohesionats? Per la por de renunciar a aquell anhel d'aconseguir algun dia la majoria absoluta, la dictadura tova. En definitiva, en comptes de partits impermeables amb ànsies de créixer il·limitadament (en nombre de votants, de simpatitzants, d'afiliats i de parcel·les de poder) haurien d'existir formacions predisposades a cercar el consens, obertes al diàleg amb moltes altres formacions dins uns marges generosos d'afinitat, i que tinguessin com a objectiu final el govern de coalició, el govern des de la pluralitat entesa com a valor i no com a solució a posteriori, que acostumen a fracassar (tant a Catalunya com a les Illes en tenim exemples recents). Poser llavors podríem començar a confiar una mica en aquests polítics. De dictadures ja n'hem tingut prou en els darrers 30 anys.

Jornada de reflexió

2011-11-19T12:27:00.000+01:00

Reflexionem. Diuen que avui toca fer-ho. Doncs bé, primera reflexió: té molt poc de democràtic votar una llista de persones a moltes de les quals no coneixes i que han estat posades a la llista per motius que tampoc acostumes a conèxer. I aquestes persones són les que t'hauran de representar!? Segona reflexió: hi ha politics honrats però n'hi ha molts de corruptes, a tots els partits. Tries uns "representants" i llavors miren d'enriquir-se o d'enriquir parents, amics, empreses properes…aprofitant-se del càrrec. Tercera reflexió: en el moment actual, la capacitat de decisió dels teus "representants" és pràcticament nul·la. Faran el que els obliguin a fer des d'Europa (?) i des dels poders fàctics mundials (p.ex. FMI). Per tant, és ben igual quina formació rebi el teu vot. Quarta reflexió: mentre segueixis votant estaràs manifestant que estàs d'acord amb el sistema. Fins i tot si votes en blanc estaràs transmetent aquest missatge. I ho aprofitaran per tal de no canviar res. Els hi estaràs fent el joc. Cinquena reflexió: des del govern central fins als governs més locals, els polítics van ser incapaços de fer allò tan antic i tan savi de pensar que sempre poden venir temps dolents. Es van endeutar com mai no ho haurien d'haver fet i van construir auditoris, instal·lacions esportives, palaus de cultura, i molts altres obres magnes que ara no poden pagar. Van ser tan il·lusos que van creure que la bonança (és a dir, els ingressos derivats en una gran part de la construcció il·limitada i insostenible, i en part també de l'esforçs dels ciutadans individuals) duraria eternament. Amb el vot els hi dius que ho podran tornar a fer tot d'una que comencin a tenir ingressos, ja que (a) no hi ha hagut cap canvi de model de creixement, i (b) molts dels que surtin elegits seran els mateixos que van causar el desgavell. Després d'aquestes reflexions (a les que n'hi podriem afegir encara més), l'abstenció em sembla no només justificada sinó necessària. Pensa en un diumenge electoral en el qual gairebé ningú anés a votar. Col·legis electorals buits, meses electorals sense més personal que els dels propis partits, urnes pràcticament buides, periodistes desconcertats preguntant-se què està passant, polítics reunits a les seves seus sense res per celebrar…Només si els membres de les llistes s'adonen que la ciutadania ja no els fa cas, que no els vota perquè no hi confia, només en aquest cas es pot produir un canvi de pensament profund i de conseqüències palpables. Serà en aquest supòsit, i gràcies al sotrac que causi una abstenció massiva, que hauran de preguntar-se de veritat (i no només de cara a la galeria) què estan fent malament i què funciona malament en el sistema. I aquest és el primer pas inel·ludible per mirar de trobar-hi solucions. Diumenge, no votis. Faràs el millor favor a la regeneració del sistema democràtic.

Conspiracions?

2011-11-14T20:01:00.001+01:00

No deixa de ser inquietant… Resulta que al capdavant dels governs d'Itàlia i Grècia s'hi acaben de posar dos personatges que van estar directament relacionats amb l'inici de la crisi financera i econòmica que patim. Sembla ser que pertanyien a grans bancs que naufragaren. A La Vanguardia d'avui hi ha una entrevista amb el trader que va escandalitzar fa unes setmanes amb declaracions a la BBC on afirmava que a ell ja li estava bé la crisi perquè podia gaunyar molts calers. Avui reafirma això (que no sembla èticament impecable, però ara no hi entraré) i, el que m'ha cridat més l'atenció, és que veu en aquests assalts als governs italià i grec un signe d'una mena de conspiració (tot i que no fa servir aquesta paraula). Dos governs de tecnòcrates, diuen els diaris. Però, per damunt d'aquest qualificatiu que pot ser més menys encertat, són dos governs imposats, és a dir, que no han estat triats democràticament i que ningú sap, a hores d'ara, si duraran molt o poc. Ja és greu, em sembla a mi, el fet d'estar governat per personatges (relativament obscurs) a qui no has triat en unes eleccions; és greu el fet que no hi hagi eleccions. Però a més a més sembla que la durada d'aquests governs dependrà de la resposta dels mercats. No sé si ho interpreto correctament, però semba que si els mercats estan contents amb el que fan aquests governs (i estan contents quan ganyen molts diners) deixaran que, al cap d'un temps raonable (quan tinguin les butxaques ben plenes i garanties que les podran seguir omplint), hi hagi eleccions en aquells països. I si no estan contents? Doncs els posaran més deures, que impliquen més retallades, més austeritat per les classes mitjanes i baixes, fins que les economies comencin a créixer i generar els diners que ells llavors es podran embutxacar. No voldria caure en la paranoia ni em sembla sensat parlar de conspiracions, però segons com es mira, el panorama resulta certament inquietant...

20N: Absteniu-vos!!!

2011-11-07T19:16:00.001+01:00

Abstenir-se a les properes eleccions no significa necessàriament passar de tot. Diré més: abstenir-se és una postura molt racional, i l'argument és simple. El vot a una formació, la que sigui, s'atorga amb una finalitat clara: que governi o que controli la/les formacions que governaran. Doncs bé, és prou evident que cap formació política governa ara ni governarà en el futur pròxim. Són els mercats (diguem-ne com volguem) i, potser una mica, les veus cantants de la Unió Europea (liders francesos i alemanys ara per ara) els qui realment dicten el que cal fer. Són ells els que han dictat que cal fer polítiques d'austeritat; les formacions polítiques de per aquí simplement han esmolat les tisores i les han fet servir amb més o menys encert i afrontant molt suaus resistències. Per tant, votar-les és inútil. No podran decidir res. Només podran aplicar les receptes que dictin els mercats i la UE. O potser no és ben evident com s'han escandalitzat els popes europeus quan Papandreu va voler convocar un referèndum? "Què s'ha cregut aquest pallasso?", van cridar tan bon punt se'n assebentaren. Ni tan sols el poble grec té dret a piular! Si no pot opinar tot un poble, menys pes tindrà el que pugui dir una formació que, per definició, només representa una part d'aquest poble. A més a més, l'abstenció em sembla l'única forma vàlida de protesta el dia de les properes eleccions. Votar en blanc, com alguns aconselleran, equival a manifestar disconformitat amb totes les formacions que es presenten però mantenir la conformitat amb el sistema (és a dir amb la llei electoral que afavoreix el bipartidisme, amb la vigència de la Llei de partits, amb la manera delaborar les llistes elctorals, amb la distribució de la informació electoral a les televisions públiques, etc.). Si no estem conformes amb tot això, no hauríem de votar en blanc. Què queda? L'abstenció. Sí, ja sé que de vots abstencionistes n'hi ha de tota casta, des dels que ens abstenim de manera activa, protestant, fins els passotes de tota la vida. Però aixó passa a les millors famílies: qualsevol formació rep vots molt diversos, que van des dels adeptes més conscienciats fins als oportunistes més cínics. Sempre he pensat que el dia que l'abstenció superi al 80% totes aquestes formacions es començaran a preocupar. Cal seguir-ho intentant: sumem abstencions!!!

Maó

2011-10-27T20:19:00.000+02:00

Hi ha dies que sento vergonya pel fet de viure a les Illes. I avui és un dia d'aquests. L'alcaldessa de Maó s'ha despenjat amb la proposta de canviar el nom de la ciutat. Fins aquí, tot i que no hi veig la necessitat, val. Però l'alcaldessa pertany al PP, i això ja fa sospitar que no té al cap un nom nou. El que vol és recuperar el nom castellà: Mahón. I dèia que sento vergonya perquè aquesta ocurrència m'ha fet recordar aquells dies grisos i tristos sota la Dictadura, quan a l'estació de tren de Terrassa havíem de llegir "Tarrasa", o a la de Cerdanyola hi posava "Sardañola". La Dictadura va canviar els noms dels pobles i ciutats en un intent més d'eliminar qualsevol rastre de la llengua catalana als espais públics. Vull recordar, per si encara hi ha qui no se'n vol assabentar, que el Català va estar prohibit durant molts anys i que es va intentar fins i tot eliminar-ne l'ús particular que se'n feia a casa. M'envaeix una immensa tristor quan penso que aviat hauré de llegir "Mahón" en comptes de Maó (el PP disposa de majoria absoluta i voluntat de fer el canvi), perquè em venen les imatges de quan arribava amb el tren a casa (Terrassa) o a Cerdanyola (per anar a l'Autònoma). Diuen que no són hereus del franquisme, però s'hi assemblen tant!! De moment no em sembla que a Catalunya es pugui donar una mostra tan flagrant de política reaccionària. I si algun dia passés, seria el moment de pensar seriosament en emigrar.

Vencedors i vençuts? L'esperit venjatiu espanyol.

2011-10-26T17:58:00.001+02:00

Volen, de totes totes, que hi hagi vencedors i vençuts. No en tenen prou amb l'anunci de cessament de les activitats armades. Volen la derrota de l'adversari, que s'agenolli davant l'imperi espanyol i demani perdó, i es disolgui i lliuri les armes. Volen humiliar l'enemic, passar-li per damunt, esclafar-lo. I s'atribueixen tots els mèrits. L'anunci és mèrit de la policia (les "fuerzas y cuerpos de seguridad"), de la llei de partits que ells van inventar-se i del rebuig de la societat que, naturalment, ells han promogut. No hi té res a veure, segons ells, el posicionament de l'esquerra basca en els darrers anys, ni les converses que molta gent ha mantingut amb ETA, ni les declaracions de moltes persones independents que varen demanar i demanen diàleg. Ni en aquests moments són capaços d'il·lusionar-se. Només volen que els declarem vencedors i, per damunt de tot, que hi hagi uns perdedors clars, uns vençuts i desarmats. I si poguessin, aquest perdedors serien tots els radicals (així en diuen ells) i tots els independentistes bascos. En resum, són l'essència d'allò que anomenem "esperit venjatiu", i amb aquest esperit, termes com concòrdia, reconciliació, o fins i tot pau, són impossibles de considerar. Tot allò que es construeixi amb aquest esperit serà feble, sempre estarà a punt de trencar-se. Potser és precisament això el que volen, ells.

Sí que hi ha un conflicte!!

2011-10-25T00:36:00.002+02:00

És molt necessari recordar, després de l'anunci d'ETA d'aturar les accions armades, que el conflicte basc ja existia abans d'ETA i que, lògicament, la fi d'aquesta no té per què coincidir amb la fi del conflicte, que és el que precisament està passant. N'hi ha, però, que s'ofenen només de sentir l'expressió "conflicte basc". Avui mateix, a la ràdio, sentia el comentari "Pero qué manía de llamarle "conflicto"…". Des del seu punt de vista, ETA és una banda terrorista que ha matat perquè sí. Tenen raó en part, ja que ETA ha semblat que actuava així en més d'una ocasió. Però també ha actuat, i jo diria que majoritàriament, perquè existia un conflicte, el conflicte basc. La qual cosa no vol dir ni que l'entenguessin ni que calgués la seva intervenció. Hi havia i hi ha un conflicte, com hi havia i hi ha un "problema catalán". Negar-ho es pot fer des de la ignorància, però malauradament no és el cas. Els qui ho neguen ho fan des d'una visió de l'Espanya única, monolítica i homogènia. Ells no admeten que hi ha conflictes, no ho poden admetre perquè entrarien en una contradicció al considerar alhora que Espanya és així i que no ho és tan, d'homogènia. Seria com admetre que és plural, cosa que poden fer si la pluralitat es refreix a aspectes folclòrics, però mai si s'extén a l'esfera de la Cultura, i no cal dir-ho si arribem a la Identitat. Per això, ara que ETA desapareix s'afanyen a pintar del mateix color tota la superfície de l'Estat. Aquella àrea d'allà dalt, on el rosa de la felicitat espanyola s'havia descloscat una mica, cal repintar-lo del mateix rosa en el qual viuen (o han de viure) "todos los españoles". No entenen que aquell territori ERA d'un altre color i probablement la majoria no el vol de color rosa-espanya, i sí que el vol del olor original, el que ja tenia ABANS que ETA hi fiqués cullerada. I quin és el conflicte? El que es produeix quan l'Estat espanyol no reconeix l'existència d'una nació anomenada Euskal Herria. Ni més ni menys.

Censo de Población y Viviendas 2011

2011-10-13T20:30:00.000+02:00

Acab d'abandonar, i mira que em costa. Fa uns dies vaig rebre una carta de l'instituto nacional de estadística (INE) comunicant-me que havia estat escollit (amb 3 milions més de vivendes) per a l'elaboració del Censo de Población y Viviendas 2011. No m'havia "tocat" mai. Em pregàven que omplís un qüestionari per Internet, assegurant-me que "le llevará muy poco tiempo", i al paràgraf següent em recordaven que la participació és obligatòria... En fi, que fa 3 hores decidia omplir el qüestionari i he viscut una altra experiència lamentable. Dic una altra perquè totes les eines informàtiques de ministeris espanyols que he hagut d'emprar fins ara han estat això: experiències lamentables. La lentitud dels servidors és exasperant. Cliques un botó i pots esperar un minut, dos, tres...fins que apareix una nova pregunta del qüestionari. Si, cansat, atures l'operació, apareix un missatge d'error i tornes a la pàgina/pregunta en qüestió. Naturalment, aprèns alguna cosa en el decurs de tantes esperes absurdes. Per exemple, a clicar sobre "No sabe/no contesta" per a estalviar-te noves preguntes que vindrien si marcassis una altra opció. I si s'ha de deplegar una llista (de municipis, per exemple) l'espera pot superar els 5 minuts!! Això ja permet intuir la fiabilitat que tenen les dades recollides...A més, tot i que la primera vegada he triat l'opció de respondre en Català i ho he pogut fer, en una d'aquestes giragonses pels budells dels servidors del Ministerio han començat a aparèixer les preguntes en Castellà sense opció de canviar-ho. Naturalment me'n he afluixat i he seguit emprant l'idioma de l'imperi... fins que, dues hores després de començar, he considerat que el meu concepte de "muy poco tiempo" era ben diferent del de Jaume García Villar, president de l'INE i qui signava la carta. Diu que transcorregut el termini de 15 dies m'enviaran en paper el qüestionari si, per alguna raó, no l'he cumplimentat per Internet. Idò bé, segurament serà tremendament més ràpid fer-ho en paper. La pregunta (una almenys) és: amb els impostos que pagam no podrien millorar aquests sistemes de qüestionaris, enquestes, valoracions...de manera que no perdéssim el temps i els nervis mirant de satisfer requeriments que, a més, són obligatoris?

Steve Jobs i les pomes temptadores

2011-10-07T18:47:00.001+02:00

Els usuaris dels productes d'Apple hem hagut de defensar-nos durant molts anys, gairebé sempre amb humor i en converses disteses, de les "acusacions" dels usuaris de Windows. Més d'una vegada he argumentat en contra de la comparació que fan del Mac amb el sistema Beta dels inicis del video domèstic (per descomptat ells s'equiparaven sempre al VHS). I també sovint discutíem sobre les incompatibilitats (la immensa majoria de vegades inexistents) dels fitxers, és a dir que allò que escrivies en un Mac no ho podia llegir ningú que no tingués també un Mac. La "guerra" contemplava molts més aspectes (disseny, preu, qualitat, estabilitat, futur...) fins que l'arribada de l'iPod va començar a posar pau. Era una petita meravella, irresistible pels usuaris tradicionals d'Apple i terriblement temptadora per molts partidaris de Windows, als quals el logo d'Apple els irritava. Era el primer avís, la primera poma amb què Steve Jobs temptava la competència. I ben aviat en va presentar una altra, encara més seductora: l'iPhone. I després ens va sorprendre amb l'iPad. I avui es veuen més Macs que mai als passadissos de les universitats. Quan es parla dels iPods, iPhones o iPads, la marca Apple ja no provoca debats: són dispositius fàcils, versàtils, fiables i amb un disseny increïble. I segurament per aixó, ara els amics partidaris del Windows ja no em comparen amb un vell fan del sistema de video Beta. I ben mirat, potser jo, i els que vàrem confiar en Apple des del principi, som en realitat els que també apostàrem pel VHS en el seu moment. La vida dóna moltes voltes.

la Chacón

2011-10-07T18:15:00.001+02:00

La ministra de Defensa espanyola, la Chacón, de campanya per terres catalanes, es queixa i es lamenta (i algú podria creure que ho fa sincerament, de tan bé que ho dissimula) que CiU està desmantellant l'estat del benestar. Si les retallades són necessàries (i sembla que poca gent ho nega, tot i els diversos matissos que es poden fer), resulta indignant que s'apliquin en àmbits essencials, com l'Educació, la Recerca, la Sanitat... i en canvi no se'n parli quant a la Defensa. Les despeses militars em sembla que són extraordinàries en termes quantitatius (no tinc dades a mà) i desproporcionades en termes qualitatius. La Chacón deu pensar que un país avançat és el que està ben preparat per contraatacar si algú envaeix un illot desconegut (posem per cas Perejil) o per fer front a qualsevol amenaça bèlica per remotíssima que sigui. En canvi, la Chacón deu creure que un país avançat es pot permetre el luxe d'anar rebaixant les inversions en Recerca o en Formació o en l'atenció a les persones malaltes o discapacitades. Les ínfules imperialistes de l'Espanya més ronyosa sembla que són compartides per la senyora ministra. I això és més preocupant en la mesura en què ocupa un lloc central en el PSC. Aquesta és la mena de país que volen? Prefereixen un país d'ases amb bona punteria que un país culte que no sap disparar ni una escopeta?

Fàstic

2011-09-26T19:10:00.001+02:00

L'actitud de l'espanyolisme es va radicalitzant, encara més, últimament. Els atacs al Català per part del nou govern de les Illes Balears, que afortunadament han estat momentàniament frenats pels tribunals, o l'immobilisme militant que manté davant els progressos que es fan al País Basc, en són exemples recents i notables. S'acaba una altra legislatura espanyola i podem constatar que, dissortadament, els problemes nacionals (català i basc) no només no s'han resolt sinó que probablement s'han agreujat. A les manifestacions independentistes l'Espanya eterna, popular o socialista, respon tancant-se en banda primer i passant a l'atac després. Feim nosa, som emprenyadors per als que somien en un altre imperi espanyol i enyoren, si no directament la dictadura, sí les èpoques glorioses en què aquell imperi arrassà tot allò que volgués obstaculitzar la uniformització lingüística i cultural, tot allò que signifiqués diferència o diversitat. Sempre ens han vist amb simpatia quan ens consideren quelcom folclòric que ajuda a pregonar la "riqueza cultural de España"; i amb enveja, quan ens consideren la locomotora econòmica que els permet presumir del lloc que l'economia espanyola ocupa en els rànkings internacionals. Així ens veuen i així ens volen: com a regions peculiars i simpàtiques plenes d'habitants a qui agrada molt treballar i aportar diners per tal de fer Espanya més gran. I volen, en la seva lògica impermeable a qualsevol argument contrari, que ens en sentim orgullosos. Tant se val que diguem que només som espanyols de passaport; ni ho senten. Quin fàstic...

Periodisme (?) esportiu

2011-09-17T10:56:00.001+02:00

Detesto els periodistes esportius i els informatius d'esports en general. Una de les coses que em fa més ràbia és la pèrdua de temps que suposen les declaracions dels esportistes. M'explico: suposem que el periodista, a la televisió, explica que el jugador A ha dit que li agrada menjar mandarines. Immediatament apareix el jugador A dient "m'agrada menjar mandarines". Normalment són declaracions bastant més llargues però que no tenen, com aquesta, cap interès ni un. Diuen que el temps és or a la televisió i, de fet, moltes notícies importants o reportatges d'interès, reben menys atenció de la que mereixen amb l'excusa que no s'hi pot dedicar més temps. I acte seguit, la crònica esportiva està farcida de tonteries dites/explicades per un presentador i seguidament repetides per qui les ha protagonitzat. Hi hem d'afegir que, en la immensa majoria de casos, la fluïdesa verbal d'aquests protagonistes és lamentable, la qual cosa allarga encara més les declaracions: "Sí...bé...és queeeee, nosé però jo diria que sí que m'agraden molt les....les....mandarines". Una altra cosa que em fa ràbia és l'aire prepotent (sovint xulesc) dels periodistes d'aquest ram o gremi, cosa molt més accentuada en el cas del futbol. Sembla que considerin aquest esport la cosa més important del món, per damunt de l'actualitat política, econòmica, social, jurídica, etc. Per ells el fet que el jugador A s'hagi torçat el peu (potser collint mandarines) és una qüestió vital, transcendent i que tots hem de conèixer amb tots els detalls (com va passar, quin peu és l'afectat, quan durarà la lesió, quan podrà tornar a jugar i a collir mandarines, etc.). Els veus com encegats, enlluernats per la pilota, i com si intentessin convèncer que sí, que la pilota és l'hòstia d'important i més. Algú ha comptabilitzat què deu costar, per exemple, enviar i mantenir cinc o sis periodistes a retransmetre en directe un partit de futbol a l'estranger (posem per cas a Madrid)? Cal realment aquesta despesa? Antigament em sembla que només hi anava un periodista (potser dos), però ara n'hi van la tira, i acompanyats per comentaristes "experts" dels quals l'únic mèrit conegut sovint és que de joves també van adorar la pilota. En fi, ho sento però algú ho havia de dir...

Ai! la nostra llengua...

2011-09-08T19:52:00.000+02:00

Ja fa basarda però no em puc resignar i restar callat dvanat l'enèssim atac al Català. I en aquest cas són dos atacs gairebé simultanis en el temps: contra el model d'immersió lingüística que segueix l'educació a Catalunya i contra la necessitat que els metges, a les Illes, coneguin el Català. A curt termini, la resposta al primer ha de ser la desobediència. No es pot acatar una sentència que qüestiona el model educatiu que ha garantit durant tants anys que la nostra llengua no es perdés i que ha facilitat la integració i la convivència entre ciutadans d'origens molt diversos. Però a llarg termini, sabent que aquesta mena d'atacs, insults, agressions i menysteniments no cessaran sinó que n'hi haurà més, l'ùnica via possible és la independència, assolir-la com més aviat millor. Quant al segon atac, lamentablement, les coses són força diferents. L'independentisme a les Illes és tan minoritari que no s'hi pot comptar de cap manera. Queda, però, la resistència popular: els catalanoparlants no hauríem de pronunciar ni una sola paraula en castellà quan utilitzem els serveis sanitaris, però no com a mostra de menyspreu cap a aquesta llengua ni cap als que la fan servir; només com a expressió d'assertivitat, reafirmant el nostre dret a utilitzar-la i a ser entesos, si més no, per qualsevol persona de l'àmbit de la salut. La sensibilitat que hem de presuposar en aquestes persones hauria de fer que s'adonin de la necessitat d'aprendre la nostra llengua a fi d'atendre'ns millor (si no médicament, sí psicològicament i socialment) precisament en els moments difícils en què les necessitem. Cal entendre també, però, que precisament perquè són moments difícils si algú no ens entén quan diem "guix" haurem de dir "yeso" o "escayola".

Back to school...amb optimisme

2011-08-28T13:20:00.001+02:00

A punt de començar. Altra vegada. Mandra? No. O per ser més exacte, no per a segons què. Em fa mandra haver de preparar les classes quan penso en la cotilla que ha significat Bolònia i els plans d'estudis que se'n han derivat. Paperassa inútil, vocabulari mal d'entendre per a tothom, normatives per a tot. Van matar l'esperit d'una universitat autèntica, interessada en el saber més que en les sortides professionals i en el màrketing. Ara es tracta de treure graduats que puguin treballar immediatament (produir, si pot ser), tan si saben com si no, tant si són curiosos com si són estaquirots, tant si tenen iniciativa com si s'apalanquen i es conformen amb qualsevol cosa, tant si la feina els agrada com si anhelen permanentment les vacances. Mai no m'havia fet il·lusió treballar a una oficina o una fàbrica, i ara, quan ja he tombat la meitat de la vida, m'hi fan anar. He de preparar una guia docent i seguir-la al peu de la lletra, com he d'ajustar-me a un cronograma fet abans de saber qui seran els meus estudiants, quins interessos tindran i què rebutjaran. I els hauré d'avaluar exactament com he previst, també, abans de saber-ne les habilitats i les mancances. Aquesta no és una feina engrescadora, és una feina d'oficinista o de fabricant que jo no vaig triar i que m'han imposat una colla de buròcrates. L'hauré de fer, lògicament, però ningú podrà demanar-me que hi posi entusiasme, i una docència universitària sense entusiasme és morta. Comencem bé.

Lectura d'estiu amb final amarg

2011-08-17T12:13:00.002+02:00

Si l'estiu passat vaig redescobrir la generació beat (i especialment Jack Kerouac), aquest any encara he anat més enrere. A una llibreria de Bilbao vaig comprar un llibre d'Angelo d'Orsi: Guernica 1937, amb l'explícit subtítol "la bomba, la barbarie, la mentira". I ha estat una lectura apassionant per molts motius. El primer és de caire acadèmic (deformació professional): la serietat de l'autor, que queda palesa en la llarguíssima bibliografia final i en la multitud de notes dins el text. Tot d'una es veu que es tracta d'una obra seriosa i ben documentada. El segon motiu és de caire emocional: la coincidència de les meves creences personals (fruit de l'experiència) amb les interpretacions de l'autor és pràcticament total. Dit d'una altra manera, m'ha reconfortat molt veure com Angelo d'Orsi anomena sempre "generals traïdors" els que es van alçar contra la República, amb Franco al capdavant; o també com sempre parla de la legítima República, reconeixent explícitament i reiteradament la legalitat d'aquell règim, la qual cosa no impedeix que ens presenti igualment les seves contradiccions i els seus aspectes malvats, que també van existir. I el tercer motiu pel qual m'ha satisfet profundament la lectura d'aquest llibre és que ha après moltíssimes coses. Tenia un coneixement bastant detallat del que va passar a Catalunya gràcies a lectures anteriors (per exemple les pugnes entre anarquistes i comunistes, la defenestració del POUM, el paper de Lluís Companys, etc.) però sabia molt poca cosa del paper d'Itàlia (i també d'Alemanya) a la guerra civil. No anava gaire més enllà de saber que el feixisme italià i l'alemany havien ajudat Franco militarment, i la lectura del llibre de d'Orsi m'ha donat informació detallada de persones, tant del bàndol feixista com del que es va posar del costat de la República, i del que varen fer durant aquell any terrible de 1937; i també d'esdeveniments i personatges que van succeïr en aquella època i que, d'alguna manera, estan vinculats als fets centrals que descriu el llibre. L'exemple més rotund l'he trobat a les pàgines en què parla d'Antonio Gramsci, de qui tinc ganes de llegir (o rellegir) algun escrit. Finalment, les reflexions de l'autor sobre el paper de l'Art i la cultura (fetes principalment quan comenta el quadre de Picasso, però també quan parla de García Lorca i en molts altres moments) són molt assenyades. Al final, però, la satisfacció de la lectura ha quedat una mica enterbolida per la constatació del revisionisme que ens envaeix actualment (n'hi ha prou d'escoltar Intereconomía o consultar libertaddigital.com). Es tracta precisament de la mentida a la que es refereix el subtítol del llibre de d'Orsi i que no desapareix malgrat el coneixement que proporcionen els historiadors. Culpar de la guerra a les víctimes republicanes és una mentida flagrant, però és, encara pitjor, un insult, una calúmnia que hauria d'estar perseguida per la legalitat d'això que avui anomenem Estat democràtic. D'altra banda, no resulta tan sorprenent si tenim en compte que la dictadura espanyola (l'Estat espanyol) encara no ha demanat perdó per tots els crims que va perpetrar.

Enacara devem?

2011-07-27T17:35:00.001+02:00

Sense entrar en detalls, sorprèn la notícia d'avui sobre el que les autonomies deuen a l'Estat (que, per cert, no és poca cosa). Hem estat sentint xerrar molt, i de manera ben argumentada i aparentment indiscutible, de l'espoli fiscal que l'Estat practica amb Catalunya i amb altres comunitats. Espoli vol dir que li donem molt més del què ens torna. Com es menja, doncs, que ara resulti que encara no n'hi hem donat prou? Un portaveu català ha qualificat la situació amb l'adjectiu "kafkiana". Suposo que ho dèia en el sentit de paradoxal o rocambolesc. A mi em sembla, però, que l'adjectiu "poca-vergonya" li escau més bé a aquest Estat destirotat que malgasta fent infraestructures faraòniques d'utilitat escassa (trens d'alta velocitat, per exemple) els euros que, sota xantatge, ens obliga a donar-li. Reequilibri territorial, en diuen. Però els territoris segueixen desequilibrats en el fons (potser una mica menys en la forma), perquè les maneres de ser de les persones d'aquests territoris són diferents. I aquestes persones, tan les que manen com les que no, tenen prioritats diferents que venen de maneres diferents d'entendre la vida, el progrés, el benestar, etc. Això no es pot reequilibrar de cap manera perquè és substancial. Per més diners que s'hi aboquin, la manera de ser no canviarà, o almenys no ho farà en positiu. Tenir més disponibilitat econòmica no es tradueix necessàriament en més inversió en recerca, per exemple; dependrà de si la recerca es considera prioritària o no. Si s'estimen més anar en TAV o per autopista a la ciutat que hi ha a 100 kms. invertiran en això (i hi tindrien tot el dret si l'augment de recursos econòmics vingués d'ells mateixos, no de la "solidaritat" aliena). Jo puc ser molt solidari, però no donaré mai ni un cèntim si em diuen que ja decidiran com se'l gasten més endavant; he de saber què en faran ABANS d'enviar-lo. En defintiva, cada vegada que toco aquests temes arribo a la mateixa conclusió: què hi fem a Espanya?

Camps

2011-07-16T20:07:00.001+02:00

No seré jo qui defensi el senyor Camps en l'assumpte dels "trajes", però la veritat és que em sembla assistir a un espectacle ridícul. El senyor Camps està cometent un genocidi lingüístic (i per extensió cultural) pel qual sí que hauria de ser processat i jutjat ben aviat, perquè el mal que està fent persisteix i el notaran moltes generacions futures. En canvi, la malifeta dels "trajes" sembla una entremeliadura infantil i, el més important, l'efecte és incomparablement menor. Sense llevar-li la importància que pugui tenir, i la del què hi pugui haver darrere, les reaccions del PSOE són d'allò més obtuses. S'entesten a acusar-lo de corrupció per l'entremeliadura quan a València a la majoria de la gent això li és ben igual. Jo diria que encara l'enforteixen, aquestes acusacions, i la senyora Barberà ja ho aprofita dient que el senyor Camps ho passa malament. Subratllant el paper de víctima acoseguirà més simpaties, n'està segura i jo també. Pel que fa al genocidi de la llengua catalana, el PSOE no en diu ni piu (vull dir el PSOE espanyol) perquè en el fons pensa com el PP en aquest assumpte: que mori una llengua perifèrica, casolana, primitiva... quina importància té per la grandesa d'Espanya?

Què hi tens al cap?

2011-07-02T12:33:00.001+02:00

Hi ha un anunci d'un producte pels cabells en què el protagonista (és un producte per homes) va dient que al cap hi té passió, precisió, i algunes coses més, i acaba resumint amb la frase: al cap hi tinc de tot menys caspa. M'hi han fet pensar unes declaracions del Dani Pedrosa, el motorista, quan ha dit que en Simoncelli (el pilot que el va fer caure fa unes setmanes) al cap no hi té res, només cabells. Val a dir que en Simoncelli estava assegut al seu costat. Trobo que és una frase molt enginyosa. Com quan per dir que algú no pensa les coses, dius que només té el cap per posar-s'hi la gorra. En tots dos casos ens referim al cap però en realitat volem dir que la persona a la que li dediquem la frase no té cervell o no el fa servir gaire. Lamentablement n'hi ha molta de gent així. Ben mirat, de gent que faci servir el cervell així com toca, i que ho faci sempre, n'hi ha ben poca. Potser no n'hi ha cap, o potser l'hauríem d'anar a buscar pels psiquiàtrics. Perquè quan diem "fer servir el cervell" sembla que ho equiparem a fer servir el cotxe o la batidora; en realitat, el cervell funciona, més bé o més malament, de formes diferents segons les cicumstàncies, amb una plasticitat i una flexibilitat meravelloses. D'un òrgan tan complex se'm fa difícil acceptar que algú el pugui fer servir. Dit d'una altra manera, em costa d'entendre que hi hagi una Voluntat exterior, fora del cervell, que el pugui manipular. Això no treu, però, que hi hagi gent amb un cervell decoratiu i poca cosa més.

Hipocresia 2

2011-07-02T12:04:00.003+02:00

Ostres!! Quina casualitat!! Ahir esmentava en el comentari la baixada recent del preu del tabac i avui l'acaben d'apujar!! Això em passa per xerrar massa...Reprenent el fil del comentari d'ahir, aquesta pujada deu obeir a la necessitat de l'Estat de recaptar més diners, la qual cosa confirma que necessita que hi hagi fumadors i al mateix temps diu lluitar per a erradicar l'hàbit de fumar (i ho demostra amb les fotografies i missatges a les capses). La hipocresia, doncs, continua.

Hipocresia governamental

2011-07-01T18:10:00.002+02:00

Segurament és un dels exemples més diàfans de la hipocresia: gairebé al mateix temps que les imatges dissuassòries s'han començat a incloure en els paquets de tabac, el preu d'aquest producte s'ha rebaixat sensiblement. Alhora que les imatges diuen "No fumis, que és fatal", la baixada de preu diu "Va, aprofita, que estem de rebaixes". He de suposar que els impostos no han baixat i que la rebaixa s'ha aplicat només al producte i, per tant, els dos missatges oposats no vénen d'allà mateix; però la hipocresia és ben palesa igualment si mirem més al fons de l'assumpte: l'Estat paternalista voldria erradicar el tabaquisme (proclama falsament) però no prohibeix la venda del tabac perquè ncessita els ingressos que generen els impostos que graven aquest producte. I coses semblants es podrien dir de l'alcohol o de la gasolina; fa tres mesos es va imposar (autoritàriament i sense contemplacions) el límit de velocitat de 110 a les autopistes a fi de reduir el consum de carburant i estalviar en la despesa energètica; diuen que es va aconseguir, val. Costa de creure però amb un esforç ens ho creiem. I què passa avui? Que ja podem tornar a circular amb el límit anterior de 120km/h!! Ja no cal estalviar? Ens hem tornat rics de cop? Ha baixat sensiblement el preu del petroli? No. El que ha passat és que si correm més i gastem més, hem de posar més carburant, i això vol dir més ingressos per a l'Estat paternalista i hipòcrita que estem mantenint. Suposo que la jugada els va sortir malament quan, abaixant el límit de velocitat, volien recaptar per multes per excés de velocitat: no n'hi va haver prou. Ben mirat, sort que no han decidit apujar dràsticament l'import de les multes!!

La pancarta de l'escàndol

2011-05-12T20:05:00.000+02:00

Costa d'entendre l'escàndol que ha provocat una pancarta a favor de Bildu. Una pancarta mostrada per un senyor que acaba de sortir de la presó on s'ha passat 25 anys perquè era membre d'ETA. Quan algú surt de la presó es converteix en un ciutadà lliure. Lliure per expressar les seves simpaties i antipaties, sempre que, com tothom, ho faci de forma pacífica (i mostrar una pancarta no em sembla pas violent). Suposo que l'escàndol ha vingut del fet que mostrés simpatia justament per Bildu. Si hagués entonat la cançoneta electoral del PP (cosa altament improbable però possible), què hauria passat? Segurament les veus de la caverna també s'haurien escandalitzat (Zapatero renta el cervells dels presos!!) però les d'una dreta més civilitzada potser haurien ignorat, simplement i amb raó, els fets. I si hagués ensenyat una rosa i les sigles PSOE, exactament el mateix. El que consideren lamentable, doncs, és que una persona lliure es manifesti a favor de Bildu, i per això el fet que acabi de sortir de la presó, recuperant així tots els seus drets, es menysté alhora que es subratlla el passat etarra d'aquesta persona. I per això odien qualsevol persona que manifesti simpaties per aquesta coalició. Que en són de curts!!

Corrupció i eleccions: una anàlisi simple

2011-05-06T19:11:00.002+02:00

Ara que comença una campanya electoral i que hem conegut l'enquesta del CIS segons la qual el PP a Balears i València arrassarà, em torno a preguntar, com suposo que molta gent, com és que la corrupció dels politics no els passa factura. Com s'entén que rebin el suport de majories (a vegades absolutes) algunes formacions que tenen tants casos de corrupció "en marxa"? No sembla raonable pensar que la gent prefereix que governin partits i polítics corruptes (declarats alguns, sospitosos d'altres). Una explicació senzilla (tot i que incompleta) potser la trobaríem en allò que en diem "compassió". Hi ha un sentiment bastant universal que fa que la gent es posi del costat del més feble en qualsevol baralla. És un sentiment irracional (en primer terme), potser relacionat amb un instint de protecció de l'espècie (sovint no només la pròpia), que ens fa saltar automàticament en defensa de qui és agredit i a posar-nos de la seva banda. Això s'accentúa quan hi ha desproporció entre agressor i agredit, és a dir, quan l'agredit és "per se" més feble o vulnerable que l'agressor (per exemple, més baixet i més prim en una baralla física). Doncs bé, els atacs que es fan contra els partits i polítics corruptes potser desvetllen aquests instints i aquells sentiments. La gent pot pensar que s'està agredint (violentament a vegades des d'alguns mitjans de comunicació) persones que "no deuen ser tan dolentes" (quan han fet unes autopistes impressionants o un metro inundable, posem per cas) i, sense pensar, instintivament, surten a protegir-los en debats, tertúlies o, com serà el cas aviat, amb paperetes a les urnes. A més, és interessant fixar-se que l'agressor actualment sol tenir el poder, és a dir, se'l veu més fort i hi ha desproporció. Els atacs per temes de corrupció actualment els engeguen polítics en el poder (ja sigui al govern espanyol o als governs autònoms) i/o mitjans de comunicació propers (p.ex. El País). Els atacats, per la seva banda, accentuen la desproporció fent-se les víctimes, cosa que encara augmenta més l'instint protector del que parlava abans. Reconec que aquesta teoria xoca amb el cas valencià: allà és el poder qui és agredit per l'oposició, i per tant no hi ha desproporció. Però aquesta només accentua l'instint protector i, per tant, encara que falti, l'instint es desvetlla igualment. Potser encara hi hem d'afegir una consideració: la compassió que sentim pel feble és més gran si aquest pertany als "nostres"; i el "problema", electoralment parlant, és justament que alguns humans també en poden sentir quan no ho és. L'ase dels cops ens pot fer pena, ni que sigui el més corrupte de tots. I aquesta pena es converteix en exculpacions, justificacions, atenuacions i...paperetes a les urnes.

Barcelona

2011-04-30T11:35:00.002+02:00

L'ajuntament de BCN multarà les persones que vagin vestides només amb uns pantalons o amb banyador per la ciutat (i també les que vagin nues). Tinc la sensació de veure la meva ciutat anar enrere en el temps. Recordo, fa molts anys, quan acompanyava una cosina llunyana a visitar la catedral, que no la van deixar entrar perquè duia els braços destapats, és a dir, anava amb una samarreta normal i corrent. Em va semblar retrògad, però tractant-se de l'Església i d'un assumpte privat, res a dir. La decisió de l'ajuntament, un ens civil i que és de tots, em sembla igualment retrògrada i, a més, abusiva. Impedir que els ciutadans es passegin per la ciutat sense samarreta és, senzillament, absolutisme. Si ens preguntem per què algunes persones van sense samarreta, la resposta és òbvia: a Barcelona hi fa molta calor. Suposo que les raons de l'ajuntament deuen tenir a veure amb conceptes com el de decència/indecència. Deuen considerar indecent que algú mostri l'esquena, la panxa o els pits pels carrers de la ciutat. Ja és irònic: la indecència té més a veure, em sembla a mi, amb malbaratar milers d'euros en la consulta sobre la Diagonal, o amb l'estat lamentable d'alguns barris i edificis (a la Barceloneta mateix, per exemple), que amb la nuesa de les persones. M'ha agradat sempre, Barcelona, i suposo que és perquè hi vaig néixer. Però cada vegada que hi torno m'hi sento més estrany perquè la trobo més artificial. Guanya disseny però perd autenticitat. Guanya turistes però perd qualitat de vida: com es pot viure bé amb milers de guiris abarrotant els carrers, els parcs, els monuments, de la ciutat? Ja no es pot anar al parc Güell, per exemple, a passejar un dia qualsevol perquè està ple. Naturalment, d'aquí a poc temps, s'haurà de fer una reserva i pagar un preu elevat per accedir-hi. L'ajuntament duanyarà diners amb aquesta mena de negocis (a la llarga insostenibles, cal recordar-ho) i els barcelonins anirem perdent l'estima cap a la ciutat a mesura que ens hi sentim més i més estranys.

BILDU

2011-04-26T13:30:00.001+02:00

Què passaria si BILDU es presentés a les eleccions? Molt senzill: que les probabilitats de reeditar en el seu moment el govern espanyolista (PSOE-PP) al País Basc es reduirien. I aquest és el motiu últim dels esforços d'aquests dos partits per evitar que desenes de milers de ciutadans d'aquell país tinguin representació a les institucions. Les excuses (com la de condemnar la violència) ja no serveixen, i el llautó ha quedat al descobert. L'afany de poder, sumat a la persecució històrica de l'independentisme basc per part de l'Espanya rància, constitueixen el motor de les impugnacions que aquests dies haurà de patir BILDU, com no fa gaire va passar amb SORTU i passarà amb qualsevol altre intent d'aconseguir representació institucional per les idees sobiranistes. Perquè en el fons només es tracta d'això: de poder PARLAR!!! Ni tan sols en els millors temps, l'independentisme basc va arribar a ser majoritari; i ara probablement aconseguiria resultats relativament minsos. No es planteja, doncs, la independència, sinó simplement la possibilitat de defensar-la pacíficament. I ni tan sols això està disposat a tolerar el front espanyolista que, en una mostra del cinisme més cru, s'autoproclama defensor de les llibertats... Patètic.

Uniformes escolars?

2011-03-30T20:02:00.000+02:00

Una enquesta a l'Avui sondeja les opinions dels lectors sobre si els infants han de vestir d'uniforme. La pregunta concreta és "S'ha d'obligar els escolars a anar d'uniforme?" La cito textualment perquè la paraula "obligar" ja em sembla ofensiva. Però si em refereixo a l'enquesta és, essencialment, perquè una majoria (el 43% en aquests moments) dels qui han conestat han triat la primera opció (n'hi ha quatre): "Sí, és una manera de fomentar la igualtat", cosa que em sorprèn i m'entristeix a parts iguals. Estic radicalment en contra dels uniformes obligatoris (m'és relativament igual si alguns centres privats fan vestir els nins com petits executius agressius), i no perquè jo en dugués de petit, que no en vaig dur mai. Pensar que anant amb uniforme es fomenta la igualtat és una imbecilitat. Si agafem cinc bombetes de diferent potència i les pintem de vermell, l'única cosa que aconsegurem serà tenir cinc bombetes vermelles, però cadascuna farà la llum que li permeti la seva potència. Això és el que compta: l'energia, que és "a dins" i no en la capa de pintura vermella. En el cas dels escolars, les diferències també estan a dins, en el talent, en la personalitat, en les habilitats socials, en la intel·ligència, en les emocions... I res d'això no canviarà pel fet de pintar-los de vermell, afortunadament. La desigualtat, en aquest sentit, no és res dolent, ben al contrari, és essencial perquè ens fa únics i diferents. Voler-la eliminar, o atenuar, voler fomentar la igualtat amb uniformes és, doncs, inútil. Però a més a més és contraproduent, perquè amb la idea de fer-los més iguals el que s'aconsegueix és fer-los sentir malament. Per què? Perquè els escolars, d'uniforme o no, no són estúpids (en general) i s'adonen que, tot i vestir-se igual que el company més llest, o el més ruc, o el més simpàtic, o el més antisocial, ells no són així. Però quan se'n adonen pot ser tard: ja hauran intentat assemblar-s'hi, sobre tot si els hi han ficat al cap que "tots som iguals".

Gaddafi i Franco

2011-03-18T17:01:00.000+01:00

Ahir escrivia un breu post dient que els ciutadans de Líbia devien sentir-se tan abandonats per les democràcies reconegudes com els ciutadans espanyols i catalans durant i després de la guerra civil. Podia semblar una exageració, o una comparació inapropiada, però just avui al matí el mateix Gaddafi ha dit que volia entrar a Bengasi com ho havia fet Franco a Madrid l'any 1939...(ho ha dit així: no és cap interpretació periodística). Només volia constatar-ho aquí perquè a vegades fins i tot els pensaments més aparentment desorbitats poden amagar una part de realisme. Però els esdeveniments continuen... En principi Nacions Unides ha donat l'autorització per poder aturar Gaddafi, i ell, hàbilment, ha ordenat parar la seva guerra. Va passar mai això a l'Espanya de la guerra civil? Lamento no tenir prou coneixements per saber-ho, però no m'estranyaria que hi hagués hagut algun episodi semblant. En fi, esperem a veure què passa.

Líbia

2011-03-16T18:25:00.001+01:00

Els ciutadans de Líbia deuen sentir-se com molts d'aquells catalans i espanyols que, durant la guerra civil, esperaven l'ajuda de les democràcies de l'època. El panorama és diferent, sí, però "rentar-se'n les mans" és un factor comú. L'ajuda no va arribar ni durant la guerra (tot i que sí que en va arribar una mica, però insufucient) ni, el que va ser pitjor encara, després de la guerra, i Franco va poder reprimir de forma salvatge tothom qui no combregava amb el feixisme que va instaurar. Els ciutadans de Líbia ja saben què els espera. Però de la història també se'n poden treure altres lliçons: Franco va morir al llit, de vell; Gadaffi no hauria d'acabar igual. De totes maneres, i més enllà d'aquests paral·lelismes, es fa difícil saber com entendrien la democràcia en aquest país (o en els altres, ara revoltats, amb costums semblants). I d'altra banda, sembla clar, pels exemples a l'Irak o l'Afganistan, que la democràcia no es pot imposar a les braves, a l'estil Bush. Per tant, la inacció dels EEUU, de la UE i dels països democràtics, podria reflectir també el simple fet que no saben què fer i no volen repetir errors passats però relativament recents. Em ve al cap, però, que els assassinats selectius que practica Israel (i que no condemen aquestes democràcies) podrien ser una bona eina en aquest cas...sense que se sàpiga que s'han comès, lògicament...

Vueling ens pren el pèling

2011-03-12T12:12:00.001+01:00

Acabo de fer un viatge amb Vueling i val la pena comentar alguns aspectes per si poden ajudar a futurs viatgers a decidir amb quina companyia aèria volen volar. Primer, el preu. El que apareix a la web quan comences el procés de reserva té poc a veure amb el que pagues al final d'aquest procés. Sembla ser que el preu inicial és per l'espai que ocuparàs SI VIATGES DRET, perquè seure ja costa algun euro més. I si vols seure en un lloc on puguis estirar les cames una mica més, el preu ja puja de manera significativa. Tampoc es contempla, en el preu inicial, que duguis una maleta per facturar. Cada maleta que facturis tindrà un cost. Resultat: maletes atapeïdes a la cabina que dificulten tot el procés d'embarcament. I l'estocada final: quan ja ho has fet rot i vas a pagar, fer-ho amb targeta té un cost addicional, que no és simbòlic: per exemple, el meu bitllet inicial valia 63 euros, i per pagar amb targeta em van cobrar 9.50 euros més (un 15%!!!). Total, que al preu inicial, entre una cosa i l'altra li has de sumar aproximadament un 30% més (sense maletes!). Em sembla evident que és un engany, o una presa de pèl, o com a mínim una política que fa molt lleig, per més que Vueling, simulant simpatia i atreviment et desitgi un bon "vueling" en comptes d'un bon vol. I encara hi ha alguns comentaris més a fer. És d'agrair que diguin algunes coses en català, a més del castellà i l'anglès. Però ni el fulletó amb menú, ni la revista que deixen a cada seient, estan en català: només en castellà i anglès. L'ús del català és, doncs, més folclòric que res: com si la tripulació es posés barretina. I finalment, un comentari sobre el que fan moltes companyies d'un temps ençà: si arriben abans de l'hora prevista, ho subratllen. En el meu vol d'anada, l'arribada va ser 15 minuts abans del previst (cosa que representa un 50% de retallada en un vol de 30 minuts!!!), i ens ho van fer saber per megafonia. Però si arriben tard només diuen l'hora d'aterratge. En el vol de tornada vam arribar 30 minuts tard, però ningú va dir-ho. En resum, si puc triar, en el futur volaré amb alguna companyia diferent, que no em cobri per seure, per dur una maleta ni per pagar amb VISA. Que em parlin en català per fer-se els graciosos, m'és ben igual. Gairebé prefereixo que parlin només en anglès o en alemany o en rus.

Conflicte latent volgut

2011-03-09T18:48:00.001+01:00

Però què més volen? No n'hi ha prou amb la condemna explícita de la violència terrorista? No és suficient que esmentin directament ETA? Què té a veure la desarticulació d'una suposada cèl·lula ara amb les declaracions que va fer SORTU en la seva presentació? Què té a veure que ETA preparés un atemptat fa mesos, molt abans d'aquesta declaració, amb la situació actual? Han de dir, també, que rebutgen allò que no es va dur a terme? Tot sembla indicar que el govern espanyol, i per descomptat el PP, prefereix mantenir la situació de conflicte latent, que afavoreix els seus interessos. Tant PSOE com PP, aliats al País Basc, tenen més probabilitats de mantenir aquesta aliança governamental si deixen fora una formació política com SORTU. Com poden ser tan mesquins? Com gosen parlar de pau, de llibertat, fins i tot de democràcia, quan els fets demostren ben clarament que el que volen és conflicte (latent, això sí, sense víctimes...), fer callar les veus dissidents, i impedir que milers i milers de ciutadans d'aquell país tinguin els representants que de ben segur triarien? Lamentablement només veuen la via policial, són curts o no volen entendre la realitat basca, són egoïstes i volen tot el poder o, si no poden obtenir la majoria absoluta, almenys aspiren a instaurar-hi un bipartidisme espanyolista. I lamentablement l'experiència ens ha demostrar que per aquest camí pot haver-hi més atemptats. Tan humiliant seria asseure's a parlar?

Més "prohibicions"

2011-03-07T19:45:00.001+01:00

Suposo que no hi ha gaires arguments en contra de la tesi que a menys velocitat, menys consum de carburant. Sí que es pot esgrimir, per exemple, que anant a 100 amb tercera es gasta molt més que anant a 90 amb cinquena (o sisena en alguns vehicles), però en termes generals la tesi sembla correcta. Què explica, doncs, el malestar palpable de tanta gent davant d'aquesta mesura? Hi deuen influir moltes coses, però a mi em sembla que el fet d'estar tips de limitacions i prohibicions n'és una, i potser no menor. No em refereixo tan sols a prohibicions explícites, com la de fumar o la d'aparcar a zones blaves, sinó a limitacions que es converteixen en prohibicions "de facto". A vegades es parla de coses que tenen un preu "prohibitiu", volent dir que no hi podem accedir. Doncs bé, cada vegada n'hi ha més d'aquestes coses, perquè el poder adquisitiu no para de minvar. A més de les retallades salarials, les congelacions, les retallades de les pensions, etc., els preus dels carburants, per exemple, van fent prohibitiu circular, recórrer determinades distàncies o fer-ho amb certa assiduïtat. Igualment resulta prohibitiu accedir a una vivenda: diuen que els preus han baixat però només cal agafar una calculadora i de seguida es veurà que la immensa majoria de la població no pot pagar les hipoteques que els bancs "concedeixen" actualment, i a més sembla que l'euríbor s'està despertant...I tampoc es troben lloguers gaire assequibles als diaris. Fins i tot menjar peix ja resulta prohibitiu. En funció dels ingressos de cadascú ho resulta menjar-ne cada dia, cada setmana, cada mes... però el cas és que cada vegada notem més limitacions/prohibicions. I al costat de tot això llegim contínuament que els directius de grans empreses cobre sous mensuals desorbitats i que els polítics vius (anomenats corruptes si, i només si, els pesquen) es forren a costa dels nostres impostos. Tot això va creant un estat d'ànim entre la impotència i la ràbia que potser explica, com dèia, la reacció negativa de moltes persones honrades i mínimament intel·ligents davant la limitació de velocitat que avui ha entrat en vigor. Si ja no puc fer gairebé res... per què no em deixen almenys anar a 120 per l'autopista? Per cert, els avions també deuen gastar combustibles fòssils i em temo que molt més que els cotxes: serà perquè les companyies aèries han de mantenir els seus ingressos que no hi ha cap mesura adreçada a reduir aquest consum?

Periodisme local?

2011-02-22T19:06:00.001+01:00

Em va sorprendre la foto de portada, de tamany més que considerable, de l'altre dia al Diario de Mallorca. No cal explicar-la si sabem que el peu dèia que el millor tennista del món també sap divertir-se. El tennista, lògicament en aquest diari, era en Rafa Nadal. I per què em va soprendre? Doncs perquè amb tot el que està passant ben aprop d'aquí, al nord d'Àfrica (Tunis, Algèria, Egipte o Líbia, per exemple), i amb la gravetat d'aquests esdeveniments, em va semblar estranya aquella foto a la portada. A mi em sembla que sovint es confon el periodisme local amb el periodisme provincià, com en aquest cas. Potser és per això que molt rarament miro l'esmentat diari, i encara és més anecdòtic que el compri. Parlem molt de globalització, de la societat del coneixement, de l'accés universal a la informació, etc., però alguns mitjans, en el fons i rere la retòrica, segueixen aliens a tot això i mentre vivim un temps de revolta que probablement ocuparà un lloc en els futurs textos d'història, posen en primer terme la gran notícia de que el millor tennista del món també sap passar-s'ho bé. Kelosepas!!, que diria aquell...

PSI-CO-A-NA-LI-SIS

2011-02-20T12:24:00.001+01:00

En un exercici de 5è de primària, concretament de Lengua castellana, es donen unes definicions i els infants han d'escriure les paraules corresponents, separant les síl·labes. L'exercici no és precisament novedós: em sembla que fins i tot jo ja ho havia fet a l'escola... Però el que m'ha cridat l'atenció és que donada la definició "Método para investigar y curar los trastornos mentales" l'infant hagi d'escriure PSI-CO-A-NA-LI-SIS (no hi ha cap altra possibilitat, ja que la paraula s'ha d'inserir en uns mots encreuats). Fa un temps vaig escriure en aquest blog algunes relfexions al voltant dels resultats del darrer informe PISA. Ara en puc fer una a partir d'aquest exercici. Caldria suposar que abans de posar en circulació un llibre que serà utilitzat per milers d'infants en la seva etapa de formació bàsica, aquest llibre haurà estat revisat, i que aquesta revisió inclou aspectes històrics, tècnics, lingüístics, etc. Doncs bé, com pot ser que un despropòsit tan gros s'hagi colat en el procés de revisió? O bé la revisió està mal feta o bé, simplement, no s'ha fet. I el resultat és que els infants poden prendre per certa una cosa que és completament falsa. La PSI-CO-A-NA-LI-SIS no és un mètode d'investigació i encara menys una mètode de CURA dels trastorns mentals. Avui per avui, que algun trastornat s'hagi curat amb la psicoanàlisi té el mateix valor que el fet que algun altre hagi millorat resant parenostres o fent sessions de màgia negra: cap, més enllà del benefici personal i del crematístic (vull dir l'obtingut pel psicoanalista, l'església o l'estafador de torn). No sé com sortirà el proper PISA, però potser val més poca formació de qualitat que una formació enciclopèdica plena de falsetats... I si del que es tracta és de separar síl·labes, per què no jo feim directament? Per què hem de donar definicions i fer mots encreuats? N'hi ha que tenen ben poca feina... Entre aquests i els revisors, anem apanyats!!

Alta Velocitat

2010-12-18T12:13:00.000+01:00

No sé quantes vegades ho he sentit i llegit ja avui: Espanya és el país europeu amb més kilòmetres d'alta velocitat ferroviària. Insisteixen a recordar-ho més i més, avui que inauguren la línia Madrid-València, que serveix per aconseguir aquest rècord... Es consolida així l'estructura radial d'Espanya, que enforteix encara més el centralisme exagerat que caracteritza un país miserable en gairebé tot, tret de l'alta velocitat per anar i venir de Madrid a la "perifèria". Un centralisme que tan de bo fos només ferroviari i que, en aquest terreny, també és negatiu en la mesura en què prioritza la connexió interior en detriment de l'exterior. Fa gràcia pensar con s'anunciava fa uns dies la inauguració de l'alta velocitat entre Barcelona i París: el temps de viatge entre aquestes ciutats s'ha reduït en una hora i mitja aproximadament!!! No cal dir que d'alta velocitat no en té res més que un tram dins territori francès i ja aprop de París (crec recordar que és entre Nimes i la capital francesa), però de Barcelona encara s'ha de sortir amb tren convencional i a mig camí s'ha de canviar de tren! Ridícul, oi? I ja no parlem de les mercaderies, tan o més importants que el transport de passatgers per qüestions comercials i econòmiques, que necessitarien una via ràpida cap a França i la resta d'Europa. Però no, el pop anomenat Espanya estén els seus tentacles cap a la perifèria i estreny ben fort, que no s'escapi ningú... i a fardar de qui la té més llarga, la xarxa de l'alta velocitat, independenment del que diuen molts experts, que la consideren gairebé ruïnosa. No cal dir que tothom que vulgui viatjar o hagi de fer-ho, per la nova línia ha d'estar ben contenta i, en condicions normals, seria una gran notícia. Però quan s'està amb l'aigua fins el coll no és prudent obrir massa la boca, i menys per cridar que són els millors...

PISA: la biblioteca particular

2010-12-11T12:37:00.002+01:00

Hi ha dades que es repeteixen sempre però no per això s'han d'obviar. En relació al darrer informe PISA una d'aquestes dades la recull la gràfica de dalt: el nombre de llibres a la llar té una relació directament proporcional amb el rendiment a l'àrea a de lectura. I a diferència dels rentaplats, dels quals vèiem que tenir-ne també s'hi relaciona, en el cas dels llibres segurament podríem intuir més d'una relació causal. Val a dir que, com s'observa a la gràfica, quan el nombre de llibres arriba a 200 ja no cal comprar-ne més...Ho dic per alguns pedagogs i mestres que farden de tenir 1000 llibre o més a casa i que atribueixen cofois el rendiment dels seus fills i filles adisposar d'una biblioteca tan nombrosa.

Plaga

2010-12-09T23:38:00.003+01:00

Un escriptor, entre altres coses, és una persona que sap triar les paraules. Un escriptor premiat se suposa que excel·leix en aquest art. Per això quan qualifica els nacionalismes com a plagues hem de creure que ha escollit acuradament aquest terme, i encara més quan ho diu en un discurs preparat. Probablement per reminiscències bíbliques, quan pensem en una plaga no pensem en res de bo; més aviat al contrari, podem pensar en exterminar una plaga, en fer-la desaparèixer o, si més no, en contrarestar-la. Una plaga mai no és una cosa positiva. Si els nacionalismes es qualifiquen així, seguint aquest raonament gairebé automàtic per qüestions culturals, és fàcil deduir que es volen exterminar. Sap greu que un escriptor digui aquestes coses, però s'entén més bé quan pertany a una cultura imperialista des de fa segles, una cultura que va exterminar un munt de cultures més petites arreu del món i especialment en una extensa àrea geogràfica coneguda avui com Sudamèrica. Aquestes cultures minoritàries no mereixen cap respecte per part de les cultures dominants; o potser hauria de precisar que no el mereixen per part de les elits de la cultura dominant, entre les quals hi ha alguns dels seus escriptors més cèlebres. Fa un parell de dies vaig sentir com el senyor Vargas Llosa, d'origen peruà, es referia als nacionalismes com unes plagues (literalment) que esperava que no malmetessin la "magnífica evolució espanyola des de la Transició" (no sé si van ser aquestes paraules textuals, però el significat sí que era aquest). I tot d'una vaig recordar un viatge al Perú en el qual vaig poder apreciar cultures mil·lenàries qua havien sobreviscut i que procuraven seguir-ho fent malgrat haver estat atropellades per l'espanyola. Tot això demostra de forma ben senzilla com un gran escriptor pot ser alhora un brètol cultural. Els peruans tenen sort en una cosa: aquest brètol passa molt de temps fora del Perú. Nosaltres patim l'infortuni que sovint ronda per aquí aprop.

Xatejar o no xatejar?

2010-12-09T17:58:00.003+01:00

Una altra curiositat de l'informe PISA: com es veu al gràfic (a dalt, Espanya; a baix, l'OCDE), el fet de no saber què és un xat no és gens bo. La diferència amb les altres opcions és considerable (d'uns 100 punts!!). I també val la pena fixar-se en la darrera barra, que indica el rendiment obtingut quan la freqüència de xats és la més alta (és a dir, es xateja més d'una vegada diària). Conclusions? Primer, això dels xats és positiu; segon, no ens hem de passar. Com diu la sabiduria popular, totes les masses piquen!!

Més PISA

2010-12-08T01:29:00.004+01:00

Unes dades més serioses tretes de l'informe PISA. Si dividiu l'estat espanyol entre Nord i Sud i us fixeu en les barres més llargues i més curtes trobareu coincidències molt interessants. Una d'elles és que les Illes Balears pertanyen al Sud!!

Programme for International Student Assessment (PISA) 2009

2010-12-08T01:07:00.005+01:00

M'he divertit revisant dades del famós informe PISA, just per anar una mica més enllà del que avui diuen els diaris però sense voler fer una investigació seriosa, i aquí van les primeres curiositats. Tant a les dades d'Espanya com al conjunt europeu, quan no es té rentaplats el rendiment en la comprensió lectora, les Mates i la Ciència és sensiblement inferior al que s'observa quan sí que es disposa d'aquest aparell. El diferencial amb Europa també és clarament desfavorable a Espanya. Espero amb ànsia les vostres especulacions...

Ah! I vindran més dades interessants...

Constitució

2010-12-06T19:57:00.001+01:00

Aquest matí escoltava a la ràdio el senyor Gregorio Peces Barba; l'havien cridat perquè va ser un dels "pares" de la Constitució del 78, l'aprovació de la qual avui celebren els espanyols. I el sentia parlar de les "ensoñaciones separatistas" que van ser frenades en sec pel text constitucional i, a parer seu, no tenen cap mena de futur. Em desagrada molt, tot i ser un qualificatiu moderat, el terme "ensoñaciones". El senyor Gregorio ha de saber que molts catalans veiem la independència sense haver de recórrer a cap fàrmac ni a l'anestèsia, ni a les drogues. Que és una utopia? Segurament sí, ara com ara. Però no ens mereixem l'insult o el menyspreu que comporta el terme "ensoñaciones". I dic que ho ha de saber perquè quan redactava la Constituciò hi havia altres persones, com en Miquel Roca i Junyent, que li devien explicar, i perquè, senzillament, he de suposar que algú a qui se li encomana la redacció d'un text tan essencial ha de fer un mínim esforç per a conèixer la realitat territorial i cultural del que anomenen Espanya. També avui llegeixo, com ja esperava, les defenses de la unitat de la pàtria que la Constitució garanteix, fetes per personatges com Bono, Rajoy o Zapatero. I constato una vegada més com en són de curts, de mires i de gambals, i quant d'odi senten per aquest país al que fins i tot Guardiola es va referir en acabar el partit a Pamplona. Jo no he de celebrar res, avui. I em ve al cap, després dels esdeveniments del cap de setmana, la voluntat expressada per Solidaritat Catalana per la Independència de proclamar la independència de manera unilateral: si per la salvatjada del controladors ja han cridat a l'exèrcit, algú dubta que el cridarien si es fes aquella proclamació? Em sembla que el camí cap a la independència no és tan directe com voldríem. Hi ha una Constitució i un exèrcit que barren el pas. Ens ho recorden dia sí i dia també.

Videos electorals

2010-11-21T11:58:00.003+01:00

No m'estranyaria gens que l'abstenció a les properes eleccions catalanes es disparés encara més del que preveuen els sondejos. La darrera cutrada és el video en suport (?) de Laporta, protagonitzat per Lapiedra, una noia de bon veure i prou, en sentit literal. Ni canta bé ni balla bé ni estimula altra cosa que no sigui tapar-se les orelles i fugir d'un partit tan hortera. Perquè s'ha de ser molt hortera per fer un video com aquest. Però no és l'únic video que fa escampar la boira. El de la Camacho no té desperdici; no per hortera, en aquest cas, però sí per cabronàs. Disparar contra les estelades es veu que fa gràcia als joves cadells del PP. Aniquilar, exterminar l'enemic: heus ací la seva màxima, heretada de les arrels feixistes que alimenten el partit, i que, de tant en tant, surten a la superfície per fer-nos veure que, de dreta civilitzada, res de res, o a molt estirar algunes formes. I el video del PSC? Una noia fingint un orgasme mentre disposita el vot!! Hi ha res de més mal gust (tret del video de Laporta-Lapiedra-Lamarequelsvaparir)? Votar és un acte molt poc sexual, i no per això deixa de tenir importància. És com allò d'ensenyar als nens coses complicades mintjançant el joc: les coses complicades requereixen esforç. No requereixen mestres fent el gilipolles, disfressats d'animalons del bosc i tocant la flauta, i dient que és molt divertit això de dividir per dues xifres o entendre dues línies de text!! I ens queda el video de CiU, cutre com el que més, on un paio disfressat d'Espanya li pren la cartera a un altre, i aquest l'empaita i la recupera... És tan "sosso" i està fet amb tant poca imaginació que transmet la idea que ja està tot fet, que ja són al govern i que el video el fan perquè tohom en fa un.

Cada vegada tinc menys ganes de tornar al meu país.

Una pèrdua important

2010-11-11T19:48:00.001+01:00

De petit, i de jove, anava sovint a la Sagrada Família. Vaig viure uns anys molt aprop i m'impressionava aquella meravella arquitectònica que, molt poc a poc, anava creixent (parlo de fa més de trenta anys). No recordo que hagués de pagar per entrar (potser les últimes vegades, sí), i m'agradava especialment pujar per dins de les torres, per una escala de caragol que s'anava fent estreta, i sortir al petit pont que les unia i contemplar la vista de Barcelona des d'allà dalt. Pujava tan amunt com podia. Hi havia anat tot sol però també amb familiars i amb amics més endavant, que no hi havien estat i a qui m'entusiasmava ensenyar aquelles escales i els racons que jo coneixia tan bé. Si hagués seguit vivint allà estic segur que anar a la Sagrada Família s'hauria convertit en un hobby (mentre no havia de pagar; després, no sé si hauria seguit practicant-lo). Aquests records tenen una forta càrrega emocional per mi, però no estan vinculats a cap aspecte religiós. Cap de les moltes visites que vaig fer va obeir a un motiu religiós. Per mi era la visita a una obra d'art, de l'arquitectura en concret, que em produïa un plaer similar al que sento quan escolto amb atenció la sisena simfonia de Txaikovsky (no sé si hi ha acord en com escriure aquest nom), que mai he escoltat pensant en l'homosexualitat. Fins la setmana passada em dèia que hi volia tornar; ara, el Papa m'ha espatllat els plans. Perquè ha fet no sé quin numeret (va posar oli en alguna taula) i ha declarat que és una basílica, una espècie de lloc sagrat segons la seva religió. M'hauria agradat que seguís essent com abans: una meravella arquitectònica a la qual, si volies, hi podies anar a resar o a confessar-te o a demanar perdó i totes aquestes coses. Ara sembla que si no hi vas per aquest motiu, millor que no hi vagis. No sé si m'explico prou bé, perquè quan jo hi anava tampoc ho feia com un turista japonès que fa quatre mil fotografies i se'n va. En fi, quan ho necessiti cercaré la música de Txaikovsky... mentre al Papa no se li acudeixi beneir-la.

Resurrecció i degeneració (o a l'inrevés)

2010-11-11T19:14:00.001+01:00

Com si el temps restés aturat, se segueix parlant de les fosses del franquisme (avui ho feia el president Antich a la ràdio), i apareixen notícies com la de que no es desmuntarà el monument franquista de Tortosa o la que ens informa de la col·locació d'una placa amb els noms de més de 500 persones liquidades pel franquisme a Girona després d'haver acabat la guerra. És tan trist!! Quan penso per què deu costar tant desfer-se d'aquest passat ignominiós, la desídia o la deixadesa de qui ho podria fer no em semblen raons suficients. Crec que també ho ha por. I això vol dir que, de franquistes, més o menys descolorits si voleu, n'hi segueixen havent molts. Només cal fixar-se en els atacs continuats, reiteratius, cap a tot allò que té alguna relació amb Catalunya. Són, en molts casos, atacs viscerals, propis de la mentalitat franquista (una variant del feixisme, al cap i la fi), que no va perdre mai temps en el raonament o la reflexió, que no necessitava argumentar perquè el seu poder era el militar, la força bruta, l'assassinat quan calia. Es pensen, i tenen raó, que encara poden i podran emprar aquesta força. Ja van tenir cura de posar-ho a la Constitució: l'exèrcit sempre estarà al seu costat. Paral·lelament constatem com altres països que han sofert dictadures, probablement menys salvatges que la nostra, miren de passar comptes (el cas de l'Argentina). Aquí, no. I de tan esperar i de tan no fer res i de tan "bonisme" (com es diu ara), el que semblava mort es recupera i es reforça. Cada vegada hi ha més tertúlies que reivindiquen l'obra del franquisme, el justifiquen i a vegades fins i tot en fan apologia. Ells es van recuperant i això no pot passar d'altra manera que si, tota la resta (començant pels governs i governants actuals), es va podrint. No hi ha cap futur en aquest sentit; mirar endavant és posar els ulls en un retrovisor a pantalla completa.

12O

2010-10-12T12:54:00.001+02:00

Avui no tinc res per celebrar, tot i fer festa. No em sento espanyol i això de la Hispanidad em cau molt lluny. Tampoc em sento alemany i la festa de la cervesa que aquests dies he llegit que es fa a Peguera també em cau lluny. La cervesa, però, m'agrada. I el pernil extremeny, els finos de Cadis, les anxoves del Cantàbric, el formatge de la Mancha o els vins de la Ribera del Duero. No descarto en absolut assistir a les festes en honor a qualsevol d'aquestes delícies, i m'és ben igual de quin país provinguin; de fet, avui potser hauríem de dir de quines coordenades GPS provinguin. Ara bé, una diferència essencial entre Espanya i qualsevol altre país del món és que Espanya (a) em fa ser espanyol tan si vull com si no vull i (b) impedeix que la meva nació tingui un estat propi. A més, ara Espanya s'enfonsa amb la crisi i ens vol arrossegar amb ella cap a les profunditats, per més que sols, podríem surar. És el darrer extrem del genocidi. Quan no ens ha pogut doblegar amb la guerra, la repressió, la censura i tota mena de prohibicions, explícites o subtils, ara se'ns vol endur a l'abisme. Per tot això Espanya no m'agrada, i exaltar l'imperi que un dia va tenir (que això és en definitiva el que celebren avui) més aviat em fa basarda. Que ens deixi, almenys, nedar!

Antisistema

2010-10-05T18:35:00.002+02:00

Com canvien els temps! Avui, ser anti-sistema és ser un criminal. Ahir, era un senyal de progressisme. Sense estar gaire d'acord amb cap de les dues visions, em sembla que de persones contràries al sistema n'hi ha d'haver sempre. I jo diria que sempre n'hi ha hagut. Són necessàries a vegades per transformar el sistema, i a vegades per fer-nos conscients de les seves debilitats i injustícies. No m'agrada escoltar la paraula "antisistema" com un insult. Detesto els periodistes que confonen, volent-ho o no, persones antisistema i brètols. De bretolades en fan els antisistema i els prosistema: polítics corruptes, banquers sense escrúpols, empresaris irresponsables, treballadors enfurismats, etc. I em temo que les dels defensors del sistema són molt més perilloses i causen molt més patiment, més com més amunt en la piràmide del sistema està l'executor. Dit d'una altra manera i en resum: anar ben afaitat i encorbatat no és incompatible amb ser president del Govern.

Verd

2010-07-23T13:29:00.003+02:00

Acaben d'arribar dues notícies que, d'alguna manera, es complementen: el dictamen sobre la legalitat de la declaració unilateral d'independència que va fer Kosovo, i la retallada que el ministeri espanyol de Foment pensa fer a les inversions en infraestructures clau per la desenvolupament de Catalunya. Per què es complementen? Aquesta retallada, sumada a la poda del Tribunal Constitucional, ens diu sense embuts que cal tocar el dos d'Espanya. I la primera notícia ens diu que declarar unilateralment la independència és legal. Què esperem, doncs?

Ara sí que l'hem cagat...

2010-06-08T19:04:00.000+02:00

Seguim en caiguda lliure, pel que sembla. I cada vegada entenc menys el que està passant. Avui s'ha fet la vaga sel sector públic en contra de les retallades, però les retallades seguiran. Llegeixo que el rebut de l'electricitat pujarà un 4% el mes que ve. Alemanya, que semblava ser el país més preparat de l'eurozona, també esmola les tisores. I la Gran Bretanya fa el mateix. Tothom diu que cal reduir el deute. Osigui que els països deuen moltíssims milions. A qui? Als bancs? És per això que s'enfonsen? O a d'altres països? I en aquest cas, no poden ser europeus, oi? Aràbia Saudí? Xina? I encara un altre enigma: alhora que es proposen reduccions dràstiques del deute, posen damunt la taula 500.000 milions d'euros en un fons que ajudarà si algun país es troba en la situació de Grècia (per cert, com ha acabat la cosa allà?). Hi ha calers o no n'hi ha? I els que hi ha, qui els té? A qui li devem tant? Em temo que les males notícies, les dolentes de veres, tot just comencen. Qui té el botó de "reset"? Algú el podria prémer?

8J: Vaga?

2010-05-27T19:20:00.001+02:00

La vaga proposada per dia 8 de juny, com totes les vagues, pretén que tothom conegui que hi ha una gent (la que fa vaga) que està en contra d'allò que ha estat el motiu de la vaga (en aquest cas, la rebaixa dels sous, entre altres coses). Un altre objectiu és que el Govern faci marxa enrere i retiri les mesures (els motius) o, si més no, les suavitzi d'alguna manera.

Doncs bé, pel que fa al primer objectiu (difondre als quatre vents que estem molt emprenyats), estic convençut que ja està aconseguit. En aquest cas, fins i tot el Govern ho sap i ha repetit mil vegades que les mesures són doloroses, impopulars, que representen un sacrifici, etc. etc. etc. Per tant, per fer públic el malestar, la vaga no cal.

I pel que fa al segon objectiu, no tinc cap dubte que el Govern es mantindrà ferm en la seva postura perquè no té cap altra opció quan les pressions a Europa són tan intenses. Per tant, la vaga serà inútil pel que fa a aquest objectiu.

Per això no faré vaga, o sí que en faré (la vaga, certament, no cal defugir-la) però sabent que ni cal ni servirà per a res. El que sí faré és reduir en un percentatge substancial la meva dedicació intel·lectual a la feina, cosa que ningú podrà constatar de cap manera objectiva però que tindrà uns efectes evidents, tot i que modestos. Per exemple: he rebut una sol·licitud d'avaluació d'un projecte de recerca, que és una feina addicional per la qual el Ministerio et pot arribar a pagar 100 euros (una fortuna!!). Doncs he rebutjat la feina. I si altres funcionaris també ho fan, els projectes no s'avaluaran i no es duran a terme i no avançarà la recerca i el Govern tindrà problemes i llavors potser reflexionaran amb el cap en comptes de fer-ho amb el cul, com de costum.

No sóc tan ingenuu com per creure que realment passarà això; sé que molts funcionaris seguiran avaluant projectes i que tot continuarà més o menys igual. Però mira, només per haver-ho fet ja m'he quedat més tranquil. I arriba un moment que això és l'únic que m'importa de veritat. I penso fer el mateix amb la recerca i la docència que he de fer a partir del mes que ve. Si tots rebaixem una mica la dedicació intel·lectual (és a dir, fent les mateixes hores però de manera més "torpe"), el Govern, des de les autoritats universitàries fins al Gobierno de España, passant per Conselleries i Governs Autonòmics, tindran problemes i hauran de reflexionar. I si no ho fan, no passa res: et quedes tan descansat!!!!

Retallada va, retallada ve...

2010-05-13T18:29:00.002+02:00

Hi ha moments que escriure es fa imprescindible (per tal de no explotar) i ara és un moment d'aquests. Es veia a venir que la crisi acabaria afectant-nos la butxaca (em refereixo al professorat universitari funcionari), però reconec que no m'esperava una retallada d'aquesta magnitud. Ja fa anys ens van congelar el sou, i em temia que tard o d'hora ho tornarien a fer. Però una retallada mitjana del 5% és escandalosa. Primer, perquè com sempre ens toca pagar els plats que s'han trencat als que estem al mig de l'escala, és a dir, que ni som mileuristes ni tenim una fortuna. Els milers de persones que fan xapuces (allò de l'economia sumergida) seguiran igual o millor perquè tindran més feina, ingressaran més, no diran res, i l'Administració no veurà ni un euro dels seus. I els milers de persones amb fortunes o grans fortunes tampoc notaran res perquè els impostos no està previst augmentar-los. Òbviament no només hi som els funcionaris al mig de l'escala: molts altres treballadors rebran, d'una manera o altra, l'impacte de la crisi. En segon lloc la retallada és escandalosa perquè contradiu el discurs oficial de canvi de model productiu. Si ja crea desconfiança l'alegria amb què es contempla el creixement del sector del totxo o de la venda d'automòbils i la disminució de la inversió en R+D+I, queda ben palès el desinterès pel canvi de model quan el sou dels investigadors i docents de màxim nivell (universitaris) rep una tisorada com aquesta. No, no ens morirem de gana, però la motivació per la feina serà menor, l'afany per la recerca disminuirà, l'ansietat creada interferirà en la nostra tasca professional i, en definitiva, la formació dels futurs professionals se'n ressentirà. En tercer lloc, escandalitza constatar l'opulència en què viuen els bancs, anunciant beneficis milionaris malgrat ser menors que en anys anteriors, i que no hagin de pagar ni un euro més i ajudar així superar la crisi. Ja sé que d'aquests beneficis dels bancs en participa molta gent (plans de pensions, accions, etc.), però no em crec que, almenys una part, en comptes de destinar-la als sous desorbitats dels directius, no es pugui dirigir a reduir el dèficit que tan preocupa a Europa. Per tot això retallaré el 5% la meva dedicació intel·lectual sense dir res a ningú. No veig altra manera de tornar el "favor". Així potser aconseguiré mantenir la calma...

Pederàstia dels capellans: no en sabíem res?

2010-04-07T19:56:00.005+02:00

L'altre dia, en una xerrada informal després de dinar, va sortir el tema de la pederàstia dels capellans catòlics. Se'n parla molt, ara, dels casos d'abusos sexuals a menors per part dels capellans, i ja era hora! El que em sorprèn, però, és que persones més o menys cultes i més o menys informades, s'escandalitzin: em costa de creure que no sabessin res. Perquè tothom (o gairebé) ha tingut algun amic, parent o conegut que ha anat a un col·legi catòlic i ha comentat que algun capellà li fa fotre mà (o almenys ho va intentar). Vull dir que aquestes pràctiques s'han donat sempre i sempre han estat repugnants. Que ara se'n parli més als diaris i a les tertúlies és una qüestió merament conjuntural, que passarà d'aquí a uns mesos. Però els capellans seguiran mirant d'obtenir el plaer sexual amb els estudiants, amb més o menys discreció. Des del punt de vista biològic podríem dir que necessiten el plaer sexual, que d'altra banda podrien aconseguir masturbant-se com a bojos i no només ocasionalment, però psicològicament estan tarats des del moment que decideixen, en un acte d'hipocresia sublim, romandre abstemis (solters, per dir-ho així). Se'm regira l'estómac cada vegada que veig algú entrar o sortir de missa.

Abstencionisme militant

2010-02-16T19:43:00.001+01:00

Tot aquest temps sense escriure en aquest blog m'ha permès agafar distància mentre al món, naturalment, seguien passant coses, moltes de les quals mereixerien comentaris més o menys àcids. Amb la distància les coses es veuen una mica diferents: en general, pitjors. L'exemple més clar és que ara mateix tinc la sensació que el món s'enfonsa al meu voltant. D'una en una, l'afer d'Unió Mallorquina, la vaga/tancament de cinemes en contra de la llei que pretén que es puguin veure més pel·lícules en català, la caiguda de les borses i els immediats i patètics viatges de la ministra a Londres i París, la constatació que els partits viuen en un univers paral·lel en el qual el debat intern és censurat sense contemplacions (cas Ernest Maragall), etc. es van digerint amb més o menys esforç, i tot i fer créixer amargues sensacions d'impotència, no dibuixen el panorama que la visió global de totes elles, des d'aquesta distància a la que em referia, es pot veure més que negre. N'han passat moltes, de coses com aquestes. I si t'asseus a pensar-hi, què pots salvar? Res, o gairebé res. A mi personalment aquest panorama, des del punt de vista emocional, em repugna i em fa sentir nàusees. Racionalment em fa abstencionista, però no tant per manca de confiança en cap partit o institució com per unes ganes enormes de rebel·lió activa. Potser és un seqüela de l'esperit de resistència amb què em van educar quan calia resistir la ignominiosa dictadura que alguns avui encara miren de glorificar. Sé que la violéncia no és el camí, i per això només em queda l'abstenció en totes les formes que tingui a l'abast: no participar en cap procés dirigit a mantenir (amb renovació o no) les formes actuals de govern, incloent partits i institucions com a mínim. Participar en les mascarades electorals o en òrgans de govern de qualsevol nivell és fer el joc als responsables de totes aquestes maleïdes coses que van passant al nostre voltant. No pretenc canviar el món: només miro de que el món no em canviï a mi.

Què demana l'inefable Montilla?

2010-01-08T18:23:00.001+01:00

Montilla demana unitat. Per a què? Lògicament, la demana per a defensar la seva posició, que és la del PSC i del PSOE, davant la garrotada que vindrà del Tribunal Constitucional. I quina és aquesta posició? No tinc cap dubte en aquest punt: fer creure a la ciutadania que no hi ha hagut garrotada; que, com a molt, hi ha hagut un toc d'atenció. I que amb el que quedi de l'Estatut es poden aconseguir cotes mai vistes d'autogovern. Resumint: Montilla entonarà per enèssima vegada la cantarella autonomista. L'únic que busca amb la famosa carta és algú que l'acompanyi en aquest karaoke grotesc, quan el PSOE faci aparèixer la lletra de la cançó a la pantalla. Dins una coral, si Montilla desafina no es nota tant; i amb una mica de sort podrà donar la culpa a algun altre cantaire. Montilla no contempla, com alguns escrits molt ingenus fan pensar, cap altra resposta unitària, és a dir, no pot sortir ni un milímetre del marc constitucional-autonomista. El problema és que alguns partits que sí que volen anar més enllà acabaran donant-li suport (ERC el primer), i ens ho vendran com una presa de decisions valenta pel bé del país!! Dit d'una altra manera, ens voldran fer creure que renunciar a l'independentisme és un acte de valentia!! Com estira l'afany de poder i de càrrec!!!

No he plegat

2009-12-08T17:39:00.003+01:00

Veig que la darrera entrada la vaig escriure fa més d'un mes. Com passa el temps! I quantes coses segueixen passant, que valdrien algun comentari... Però em temo que encar estaré uns dies més sense poder escriure amb la regularitat desitjada. Tinc alguns compromisos urgents de caire laboral que em mantenen massa ocupat. De totes maneres, ja que hi sóc, potser puc dir que l'esgotament pels temes de la política casolana està arribant al màxim històric. Almenys jo no record haver viscut uns nivells d'incompetència tan alarmants com els actuals. Aquí a les Illes i a Catalunya sembla haver-hi un tel de merda que s'ha anat posant damunt les institucions i els polítics que hi fan feina (?). Com quan deixes anar un mocador de seda damunt una taula plena de trastos i s'hi acomoda lentament però de manera inexorable. Només que en comptes de seda és merda, i la merda ningú la vol tocar, i encara menys remenar. Acusats, imputats, empresonats, alliberats amb fiances milionàries que encara augmenten la convicció que són corruptes, la llista es va allargant i allargant. I ningú gosa tocar el mocador, potser per evitar el contagi i la pudor, però també pel risc que el pastís es destapi, cosa que significaria en molts casos perdre la cadira i el càrrec, ni que sigui un de menor. Mantenir els pactes de totes totes, que és l'objectiu (més que aparent) de molts dels nostres incompetents polítics, exigeix fer-se enfora del tel de merda. I així no es resoldrà el problema. Algú hauria de tenir la valentia de posar-se els guants i estirar el mocador amb força. Hi hauria víctimes, probablement nombroses, per la mera intoxicació dels gasos que s'alliberarien de tanta matèria podrida, però l'aire, amb el temps, faria desaparèixer la pudor i potser tornaríem a veure les institucions netes. Fins aviat.

Caiguda del Mur: i què?

2009-11-09T20:13:00.002+01:00

Potser tinc un esperit especialment rebel, però què voleu que us digui, a mi tota la parafernàlia anticomunista que es desplega de tant en tant (com ara mateix amb motiu de la caiguda del mur de Berlin fa vint anys) em rebenta. És com la reacció dels neoliberals nordamericans oposant-se a la reforma sanitària que pretén dur a terme Obama. Mai no he estat militant de cap partit polític, tot i que sempre m'he sentit més pròxim a l'esquerra que a la dreta. I d'Obama no en sé res més que el que ha aparegut als mitjans de comunicació; i, per cert, em sembla estúpid donar-li el Nobel per avançat. Dit tot aizò, què em rebenta d'aquesta eufòria anticomunista? Per a centrar-me només en una cosa, em rebenta que vulguin aniquilar TOTA una ideologia perquè crec que tenia coses bones, positives. I no cal anar gaire lluny: la idea d'igualtat, de cobrar un sou just i més o menys similar segons el tipus de feina, no em sembla cap disbarat. Sí que m'ho semblen, en canvi, les desigualtats entre els sous dels banquers (fugats o empresonats, alguns d'ells) i el meu o els de gent que fa una feina similar (educar, investigar). O la idea que tothom hauria de gaudir d'una cobertura sanitària mínima i decent, defensada pels sindicats comunistes. Em passa el mateix quan algun intel·lectual (amb el cervell de suro, probabablement) vol aniquilar TOT el que va representar el Maig del 68 (on, per cert, el comunisme també va participar). Només pel rebombori, la sacsejada que va causar ja va valer la pena. I jo segueixo creient que amb la imaginació al poder, en comptes de posar-hi els beneficis bancaris, el món seria un lloc millor. I que val mil vegades més fer l'amor que no la guerra. Aquests afanys d'esborrar del mapa la història i la ideologia em rebenten molt. Definitivament.

Autopublicació

2009-10-20T10:28:00.002+02:00

Avui em faré una mica de propaganda, i de passada comentaré l'expriència de l'autopublicació, una eina que té un potencial enorme i alhora uns riscos ben evidents. L'experiència ha consistit a triar aquesta opció per a la publicació d'un llibre, Psicopatologia i Caos, resultat d'uns anys d'estudi, recerca i docència, en l'àmbit de les alteracions del comportament des de la perspectiva dels sistemes dinàmics no lineals. El resultat, el llibre, es troba ja a la venda a Bubok, i és d'aquesta empresa de la que volia parlar. No de Bubok en concret, sinó de la possibilitat, avui real, de publicar pel teu compte, cosa impensable no fa gaires anys. El principal aventatge és que l'autor es fa càrrec i es responsabilitza de tot. Des d'escriure el text fins a la maquetació final, incloses les imatges, taules, referències..., la correcció tipogràfica i lingüística, i fins i tot la portada i el tipus de paper i d'enquadernació que vol. També es pot mirar per la banda negativa: és una feinada, certament. Però el gruix d'aquesta feinada, que és escriure el text així com toca, l'autor l'ha de fer igualment si decideix publicar amb una editorial de les de sempre. Un altre avantatge important és que només s'imprimeixen els llibres que es demanen. Això és essencial en dos sentits: primer perquè no es fan malbé tones de paper imprimint un munt d'exemplars que probablement no s'arribaran a vendre mai i que, a més, ocuparan un espai físic que algú haurà de pagar. I segon, l'autor no té la pressió d'haver de vendre el llibre com sigui per tal de satisfer les expectatives de l'editor que ha amuntegat 1000 exemplars. Hi ha llibres, com aquest, que són d'interès limitat per la seva temàtica; és a dir, poden ser molt interessants (i aquest ho és;-)) però per un sector reduït de persones. En aquests casos els procediments editorials tradicionals són molt inadequats, a no ser que s'assumeixin pèrdues mitjançant subvencions (cosa que no em sembla correcta en general), i a més l'autor difícilment veurà ni un cèntim malgrat es venguin alguns exemplars, en el cas que alguna editorial li publiqui. No és que l'autopublicació reporti beneficis, ja que estem parlant de llibres tècnics amb un limitat nombre de lectors potencials, pero almenys s'estalvien intermediaris. Pel que fa als riscos, i més en aquesta mena de llibres, potser el més evident és la manca de control extern sobre la qualitat de l'obra. És clar que es pot publicar qualsevol cosa, fins i tot si són mentides o continguts obsolets. Però aquest risc, des del meu punt de vista, no és tan greu com podria semblar a primer cop d'ull. Al cap i a la fi, aquells potencials lectors solen ser entesos en la matèria, i per això tenen la capacitat crítica suficient per saber si l'obra és bona o no. És més, em sembla molt oportú que l'autor es responsabilitzi d'aquesta qualitat perquè l'obliga a un esforç intel·lectual addicional: si el llibre és deficient, no podrà excusar-se en cap comité editorial ni en cap revisor. I si el llibre és bo tindrà la satisfacció d'haver-ho aconseguit. En resum, em sembla un molt bon sistema de publicació per aquesta mena de llibres.

Inici de curs

2009-10-09T19:06:00.001+02:00

Han passat dies des del darrer escrit. La feina, amb el començament de les classes, m'ha mantingut encara un pèl més ocupat. L'altre dia, a classe precisament, no vaig poder-me estar de comentar que tenia davant un grup d'estudiants privilegiats. Davant algunes mostres gairebé imperceptibles de sorpresa, em vaig explicar. Eren dels últims grups d'estudiants que viuran la Universitat lliure i oberta que jo també vaig viure com a estudiant i que he viscut com a professor (durant vint-i-vuit anys!!). Me'n he queixat molt, de la Universitat, però sempre per qüestions econòmiques, burocràtiques, administratives o polítiques. L'esperit, en canvi, la filosofia global si voleu, sempre m'ha semblat encertada. Per això m'esgarrifa el procés, inexorable segons vaig constatant, de degradació d'aquell esperit. Tot haurà de quedar regulat i escrit en guies, programes, cronogrames, informes... I els estudiants hauran d'assistir obligatòriament a classe, i fer obligatòriament totes les pràctiques i seminaris i treballs. Segurament hauran de demanar permís per sortir de classe a fer un pipí...I hi haurà coordinadors de semestre i coordinadors de mòdul, a més de caps d'estudis, degans, vice-degans, caps de departament, secretaris... Allò que el professorat vulgui fer a classe ho haurà d'anticipar mesos abans, de manera que el grup amb el qual ho haurà de fer realment deixarà de tenir importància, i no podrà sortir del guió perquè en algun reglament acadèmic dirà que no ho podrà fer, i punt. Aquest hipercontrol és la mort de la Universitat lliure i oberta, en la que considerem els estudiants persones adultes que decideixen quines classes valen la pena i quines no, quin professorat val la pena escoltar i anar-hi a xerrar i amb quin altre l'única cosa que es pot fer és un examen i (potser) una revisió de l'examen. És la defunció d'un model en el que la valoració de la persona està per sobre de la valoració de l'estudiant, un model que contempla i valora el procés evolutiu d'aquell estudiant i que comprèn que, en comptes d'asseure's a classe o de participar en un seminari, el cos li demana estar al bar fent una cervesa amb els amics o anar-se'n a passejar i a esbargir-se pel campus. Mai no he demanat explicacions a cap estudiant que no ha vingut a classe; però malauradament cada vegada me'n trobo més que me les ofereixen "espontàniament". Ja estan infectats pel virus de l'hipercontrol. No conec cap evidència científica que permeti concloure que aquests canvis conduiran a una millora en la preparació dels futurs graduats. Però fins i tot si n'hi hagués, em preguntaria si els criteris amb els que s'avalúa aquella preparació han de ser, com són en general, relatius a les competències. Estic plenament convençut que els han d'incloure; al cap i a la fi, un cirurgià o un mestre ha de tenir unes habilitats indiscutibles. Però no poden quedar-se aquí: formem alguna cosa més que tècnics competents! Formem persones, i volem que siguin tolerants, crítiques, emprenedores, dialogants, creatives... a més a més de competents en la seva feina. Em temo que enmig de l'oceà de cronogrames perdrem l'esperit de la Universitat.

Trucada fingida

2009-09-18T18:43:00.002+02:00

Com que faig servir molt poc el mòbil, ara que l'he renovat m'he emportat una sorpresa. Resulta que hi ha una opció de "trucada fingida". Ingènuament m'ha semblat que devia ser per a auto-trucar-te i comprovar el to seleccionat (la melodia) o si vibra o no, o el volum... Llavors he mirat el manual de l'usuari i aquí ha vingut la sorpresa: és una opció per si vols abandonar una reunió que no t'interessa!! Ho diu textualment, i això és el més sorprenent per mi. No sé si em sabré explicar, però és molt interessant... Em sorprèn que s'escrigui, i per tant, en certa manera, s'expliqui què cal fer si et toca assistir a una reunió avorrida. I encara em sorprèn més que es suposi que l'usuari no sap què fer en aquestes condicions (si es suposés que sap com actuar, no caldria oferir-li una solució tan "imaginativa"). Suposo que al capdavall tot ve del fet que jo, quan a una reunió m'avorreixo, m'aixeco i me'n vaig, perquè em van educar així: essent sincer i expressant sincerament el que penso o sento, sempre que no faci mal a ningú, esclar. També vaig aprendre que algunes reunions avorrides són del tot necessàries, i que cal aguantar-se. I que a moltes reunions no cal anar-hi. Però ningú em va ensenyar a fingir i no crec que sigui bo fer-ho. Una trucada fingida demostra, des del meu punt de vista, una manca d'habilitats socials, un dèficit d'assertivitat, una incompetència personal greu. Però a més a més, fingir és una font inesgotable de malentesos. Quan a una reunió sona un mòbil i el seu propietari (excusant-se o no) desapareix, desapareix també l'oportunitat que el president, el convocant, o l'organitzador s'adoni que la reunió s'està fent avorrida, o massa llarga, o massa espessa, o que no es va al gra. No vol dir que no ho pugui descobrir o constatar, però si la gent se'n va d'aquesta manera és possible que no se'n adoni. Ara recordo moltes ocasions d'aquestes...Com que ignorava l'existència de la trucada fingida, em pensava que efectivament el personal estava molt sol·licitat. A partir d'ara començaré a sospitar. Potser encara hi ha més hipòcrites dels que em pensava.

Post-Arenys de Munt

2009-09-15T16:13:00.002+02:00

Amb una curiositat morbosa, ho he de confessar, he anat a la Caverna a veure què s'hi deia en relació a la consulta d'Arenys. Un cavernícola de nom José García Domínguez començava el comentari dient: Quizá el peor malentendido histórico a propósito del catalanismo radica en conceder que su objetivo último sería la independencia. A continuació proclama que el catalanisme el que vol en realitat és reivindicar (fer-se la víctima) però en cap cas aconseguir (valga'm Déu) la independència. El seu objectiu seria la reivindicació (???). I el més curiós és que acaba dient: No obstante, que vayan con mucho cuidado: el día menos pensado, el resto de España, harta de tanto circo, podría reconocerles la victoria. Una amenaça? Tant de bo! Esperem que España s'afarti ben aviat i reconegui la independència, però em temo que en García no vol dir ben bé això, oi? Un altre il·lustre cavernícola, Agapito Maestre adopta un to tràgic quan comenta l'esdeveniment: Violencia, sí, mucha violencia, odio y resentimiento hacia el propio Estado de derecho nos tocará ver todavía, pero nadie se escandalice por esos resultados, porque eso sólo será el comienzo, desgraciadamente, de algo que muchos demócratas venimos denunciado hace décadas: ningún territorio de una nación jamás se ha separado sin sangre. La violencia desatada por los independentistas en la Diada y Arenys de Munt irá a más. El precio de este juego demoníaco de toda la elite política catalana no saldrá gratis. A que sembla que s'ha d'acabar el món? No, Agapito, no. Que España es trenqui una mica i aparegui un Estat nou a Europa no és la fi del món. Entenc, però, que estigui preocupat: seria l'inici de la fi de la Caverna. Bye, bye, Agapito...

Confusió

2009-09-11T19:15:00.002+02:00

Estic a l'aguait, i he de reconèixer que també pateixo una certa confusió mental. La Diada, Arenys de Munt, Falange, Noa, les declaracions de l'inefable Montilla... Tot plegat em té perplex i em paralitza els dits a l'hora d'escriure. Em dic que cal esperar que passi el cap de setmana i alhora una veueta m'aconsella que teclegi el que em va passant pel cap. M'ha alliberat d'una part de la confusió la lectura de l'article de Salvador Cardús a l'Avui (Identitari, tu!), però encara em noto trasbalsat...Potser ho fa la distància: amb un bon tros de mar enmig, potser veig el panorama diferent. Quan mires el hall d'un gran aeroport a una hora punta des d'algun lloc elevat veus un formiguer de gent amunt i avall que a vegades et deconcerta; però quan baixes al hall i en formes part veus les coses més clares, potser perquè en veus menys o només les que t'interessen (els horaris del teu vol, la zona de fumadors, si n'hi ha, un rellotge ben gros, els controls...). Lamentablement estic lluny i no puc baixar al hall. M'he de conformar amb la visió panoràmica i una mica esperpèntica que m'ofereixen els mitjans de comunicació. I amb una barreja de ràbia i nostàlgia, en un estat de confusió gens sana, tornaré a mirar-me'ls o a escoltar-los. Com pot ser que un falangista intervingui en el procés de l'Estat espanyol contra el referèndum d'Arenys? Per què s'enfada la caverna amb en Montilla quan diu fatxes als falangistes? Per què ho consideren un insult, si és la definició més elegant que se'n pot fer? Què hi pinta la Camats pitant la Noa i aclamant el poble palestí el dia 11 de setembre a Catalunya? Seguiré a l'aguait...

Només sabem reaccionar?

2009-08-30T11:43:00.001+02:00

Sabeu què? M'és ben igual. Parlo de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol. Aquest estiu he estat llegint el llibre de Joan Solà "Plantem cara", he navegat per llocs sobiranistes de la xarxa, he llegit articles d'opinió a El Singular Digital, he escoltat les barbaritats dels òrgans de la Caverna, i he tingut temps per reflexionar. El resultat de tot plegat es resumeix en la pregunta-resposta inicials: sí, m'és ben igual el que digui el TCe. Com si l'operen. I les ocurrències polítiques ja no em fan cap gràcia: manifestacions preventives (Carod), desafecció in crescendo (hipocresia socialista), denúncia a instàncies internacionals (Camats), manis per a defensar l'Estatut (Pujol), etc. Totes, fixem-nos-hi bé, es produeixen degut a la sentència del TCe, fins i tot quan encara no existeix. No són proposicions actives o pro-actives sinó reactives, que només tenen sentit com a resposta a aquella sentència. Queda ben palès que els dirigents polítics no ens fan cap proposta autèntica, no ens conviden a anar en cap direcció concreta en el futur (proper o llunyà). Es limiten, i és ben trist, a dir-nos com els sembla que hem de reaccionar. I sempre estem igual: si el finançament és insuficient, si no es transfereixen competències, si l'Estat vol agafar-ne de les que ja havia transferit, si pugen els impostos, si... De veritat no hi ha cap polític en actiu que pugui proposar alguna cosa sense el condicional "si..."? Algú que realment estigui convençut, per exemple, que cal saber Català per treballar a Catalunya o a les Illes, no ha de fer cap manifestació: només ha d'exigir el coneixement de la llengua a qualsevol persona que vulgui treballar en aquest país. Que no és legal? Doncs ja protestaran! Mentrestant, el lloc de feina en qüestió serà per a qualsevol persona que s'hagi espavilat a aprendre el Català. D'això se'n diu política dels fets consumats, i em sembla que ja és ben hora d'aplicar-la. Si som una nació, posem-ho així de clar als edificis, als documents oficials, a tota la correspondència real i virtual que mantenim amb altres nacions, etc. Que no és legal? Doncs ja protestaran! Que reaccionin ells degut a les nostres accions, i no a l'inrevés.

Rics i pobres

2009-08-29T12:44:00.001+02:00

La cançoneta dels rics i pobres torna a estar de moda perquè en Zapatero acaba d'anunciar una pujada d'impostos que no hauria d'afectar als segons. Temps era temps es podia identificar la ideologia progressista amb el segment que, grosso modo, aniria del mig fins al pol pobre del continu anterior; i de la mateixa manera el segment complementari, del mig cap a la riquesa, es podia identificar amb una ideologia conservadora. L'explicació és fàcil si prenem els diners com a punt de referència (els diners i el que es pot aconseguir quan se'n tenen): els primers volien progressar i tenir-ne més, els segons volien conservar tots els que tenien (sense renunciar a obtenir-ne més, esclar). El predomini actual d'una classe mitjana (molt empobrida, això sí) i el canvi cultural que s'està produint quant al fet que els diners estan deixant de ser aquella referència, podrien ser dos factors clau alhora d'entendre que la cançoneta dels rics i pobres ha caducat. Progressar avui no significa només, ni potser principalment, obtenir diners, guanyar-ne més. Pot significar senzillament apostar pel reciclatge i per un ambient més saludable, o per la recerca i el desenvolupament, o per la societat del coneixement... Aquestes apostes fan referència al progrés col·lectiu, sí, però també són, al meu parer, mostres de progrés individual. I no depenen dels diners o almenys no tenen en els diners cap punt essencial de referència. El conservadorisme, per la seva banda, tampoc. Avui ésser conservador no s'ha d'identificar necessàriament amb la voluntat de conservar i engreixar el patrimoni individual. Conservar vol dir apostar per la continuïtat, pel totxo, pels toros, per la deforestació, pel turisme descontrolat... Em sembla evident que hi ha persones riques i pobres que fan aquestes apostes, i n'hi ha també de riques i pobres que aposten pel progrés. És com si a l'eix dels diners, que fins ara servia d'eix paral·lel per a qualificar la ideologia, s'hi hagués afegit l'eix cultural, que trenca aquell paral·lelisme. I poc a poc, jo diria que aquest eix anirà substituint al primer, que no desapareixerà però es quedarà en un segon terme. Per tot això cal desconfiar molt de qualsevol persona que, avui, intenti tornar a posar de moda la cançoneta dels rics i els pobres.

Catalan, my language

2009-08-24T18:28:00.001+02:00

Some times I like clicking on the "next blog" button, which is always on the navigation bar of my blogspot blog. It's just a way to go around the virtual world, so that one time I go to Australia, the next time I find a blog from Sweden, and so on. I was thinking that perhaps somebody else do that. If so, probably they would not read my Catalan written posts, as they cannot understand this language. And this is why now I'm writing in English. For those who are reading these words from any country in the world, the first thing I should say is that my language (Catalan) is different from Spanish although by now the Balearic Islands where I live belong to Spain. Yes, here we speak a nice language with a long history, as the first written documents are from the XIIIth century!! It is a romanic language, like Spanish or French, and we share some words with these other languages. More than seven milion people can speak Catalan today in the world, mainly in Catalunya, València, and the Balearic Islands. Unfortunately, however, our language lives under the pressure of the big brother, i.e. the Spanish language. For example, from the 27 TV channels I can see at home, only two speak Catalan while 25 speak Sapnish. It is difficult also to find newspapers written in Catalan. Well, I would appreciate receiving your feedback about this post and the blog. It will help me to make a decision on wirting more posts in English.

Orgull, i no campanyes.

2009-08-13T18:56:00.001+02:00

Acabo de tornar del País Basc i he pogut constatar que l'euskera és molt present a les converses de la gent. Això ja és prou satisfactori, però encara m'ha alegrat més veure que el jovent i els nens i nenes parlen de forma habitual aquesta llengua. No és pas la primera vegada que vaig a Euskal Herria, i de la primera ençà no tinc cap dubte que l'ús de l'euskera ha augmentat, i molt (cal dir que aquella primera vegada va ser fa uns trenta anys). Mentre sentia els nois i noies xerrant alegrement, i cridant, que són molt cridaners, pensava en el trist panorama que, quant a la llengua, tenim a les Illes i també a Catalunya. Jo diria que seguim un procés oposat, de manera que en trenta anys l'ús del català ha anat clarament a la baixa, potser després d'un increment inicial i breu de caire reivindicatiu després de la mort del dictador. Sentir el mallorquí a Palma comença a ser una raresa, i als pobles probablement anirà passant el mateix. Aquestes constatacions, aquests fets, em duen a una reflexió més general: crec que tot es redueix a una qüestió d'orgull. No cal fer campanyes, ni bones ni dolentes, per a afavorir l'ús social del català. Si més no, no cal confiar-hi. El que cal és aconseguir que la gent se senti orgullosa de ser mallorquina o catalana i de saber que la llengua és en aquesta identitat. I crec que és per això, perquè molta gent del país basc se sent orgullosa de ser basca, que la llengua allà avança mentre aquí retrocedeix. Sense orgull nacional, la llengua es va diluint. Quan algú diu que li és igual ser català que espanyol sento un calfred. No entenc aquesta manca d'identitat. I respecto exactament igual qui em diu que se sent mallorquí que qui em diu que se sent espanyol, basc o alemany. Però l'ambivalència, sincerament, no l'entenc. Em sembla una manca de sensibilitat cap a les arrels més profundes de l'ésser cultural que parla. Alguns, fins i tot, diuen que se senten ciutadans del món. Jo també m'hi sento, és clar que sí. Però si és una resposta a la pregunta sobre la identitat més sentida de la persona, em sembla una resposta snob o, més directament, una mostra de xuleria. En fi, estic content de veure que una llengua maltractada durant tants anys (recordem que l'avi de Mayor Oreja ja la volia liquidar) es recupera amb força. Ho deixo aquí, que no vull deprimir-me...

Conversar

2009-07-31T16:32:00.003+02:00

Ara que començo les vacances, ara més que en altres moments, sap greu dedicar unes paraules a l'atemptat d'ahir a Palmanova, Calvià. He repassat el que havia escrit quan es produiren altres atemptats i no he trobat que calgui modificar ni una coma, lamentablement. És ben clar que l'assassinat no és justificable des de cap punt de vista i que això és el primer que cal dir. Però com en totes les altres ocasions, no caldria anar al fons de la qüestió? He escoltat desenes de vegades aquests dos dies coses com "los terroristas no conseguirán sus objetivos" o "no nos doblegarán" (en castellà perquè la immensa majoria de declaracions les he escoltat a mitjans de comunicació espanyols o en aquest idioma, però això ara és secundari). La pregunta és: quins són els objectius dels terroristes? Què és allò que volen doblegar? I sobre això no he escoltat ni una paraula: res de res. Són, doncs, frases fetes. Com la de que els demòcrates hem d'estar units, com si fos un grup homogeni. Quan al mateix sac hi caben Vidal Quadras o Mayor Oreja al costat de Puigcercós o Antich, el contingut del sac NO és homogeni. Ningú sembla voler parlar dels objectius dels terroristes, més enllà de dir que no els assoliran, cosa que no és parlar-ne sinó simplement emprar el terme "objectius". A Mallorca s'utilitza el terme "conversar" com a sinònim de parlar, xerrar, dialogar... Si no hi ha converses, si no hi ha diàleg, què queda? Més morts. I la flagrant demostració d'incapacitat per al diàleg. En el seu moment vaig aplaudir la iniciativa de Zapatero quan va començar el "proceso de paz". Immediatament molts dels que avui es volen colar al sac dels demòcrates en van dir "proceso de rendición". I avui fins i tot Zapatero sembla penedit d'haver posat en marxa aquella iniciativa. És una llàstima. Va fracassar, sí, però cal intentar-ho una altra vegada i una altra i totes les que calgui. Per què? Entre altres coses, i no pas en darrer lloc, per a evitar morts. La força bruta no funciona. Ara farà cinquanta anys de la fundació d'ETA. Encara no se'n han adonat? En fi, espero poder tocar algun tema més alegre quan torni de les vacances.

Idea

2009-07-26T22:04:00.002+02:00

Fa dies que no escric en aquest blog. El motiu principal és el cansament que em provoca el panorama polític a qualsevol nivell. El de les Illes, per més que miro d'aproximar-m'hi, no m'interessa gens. El de Catalunya el trobo tan repetitiu que ja no m'estimula a dir res. El d'Espanya cada dia em repugna més i em sembla que ja no puc dir res que no hagi dit alguna vegada. A més de tot això, hi ha la calor. Una calor que ha estat insuportable molts dies d'aquesta setmana passada i que probablement seguirà igual la que comença...Buscant per Internet vaig poder descarregar un llibre que fa temps que he perdut i que, a diferència de molts altres, em sap greu no saber on para. Sort d'Internet! És el llibre de Cioran en el que hi ha la frase que cercava perquè em va "il·luminar" ja fa bastants anys: Cada vez que tenemos una idea, algo se pudre en nosotros. La cito en castellà perquè és com la vaig llegir i perquè el llibre que he aconseguit també està escrit en castellà (Silogismos de la amargura), amb una nota que diu que el traductor va treballar directament amb Cioran a l'hora de fer la traducció. M'hauria agradat molt trobar l'original en francès, però no ho he aconseguit (encara). El cas és que, efectivament, cada vegada que tenim una idea, alguna cosa es podreix a dins nostre. No és fàcil tenir idees, i tenir-ne una implica un esforç i una renúncia a moltes coses, que són les que es podreixen. Tot allò que la nova idea, de forma cruel però inevitable, ens fa veure que era fals, s'ha de podrir. Afortunadament, d'idees no en tenim gaires al llarg d'una vida. I també per sort, moltes coses es podreixen pel camí, i no és pas per la calor. Estic cansat.

Inauguració oficial

2009-07-16T18:43:00.003+02:00

Avui, dia 16 de juliol del 2009, s'inaugura oficialment l'edifici al que ens vàrem traslladar fa sis mesos i en qual treballem habitualment des d'aquell moment un grapat d'investigadors de la UIB. Avisat que venia, entre d'altres, el president Antich, la meva natural antipatia cap a les Autoritats (de tota mena) em va aconsellar cercar activitats alternatives que em permetessin absentar-me de l'edifici a l'hora prevista de la inauguració. I me'n he lliurat tot i que he tornat massa d'hora: encara hi eren, atipant-se com a lladres (segons m'han dit). I per què cal comentar aquest esdeveniment? Perquè és una mostra més de lo "cutre" (qualificatiu emprat per una col·lega que també mirava d'escapolir-se) i vergonyós que és el país que ens ha tocat. M'explico. 1. Fa tres dies que no podem aparcar al lloc habitual, al voltant de l'edifici, perquè les Autoritats ho trobin ben guapo i els quatre (sí, quatre) cotxassos oficials que les han portat fins aquí aparquin a peu de porta sense dificultats. Es veu que el Metro entre Palma i la UIB no va amb les Autoritats... 2. Ahir van posar els cartells (senyalització vertical) que orienta o ha d'orientar la gent que visiti l'edifici. Durant els sis mesos anteriors es veu que era igual si es perdia. Avui havia d'estar tot ben indicat, no fos cosa que s'extraviés algun Director General... 3. Ahir varen desaparèixer misteriosament els cendrers que hi havia a les entrades de l'edifici per als que encara gosem fumar. Devien fer lleig. Les Autoritats han de creure que ja no fuma ningú. També ahir uns obrers passaven el rasclet per la grava, remenant-la i escampant-la de manera més uniforme, no fos cosa que es notessin les petjades dels qui anem a pencar cada dia i que, a diferència de les Autoritats, ens resulta impossible levitar. 4. De bon matí han aparegut misteriosament uns magnífics cossiols amb unes plantes ufanoses i lluentes al passadís principal. "Quin detall!", hem pensat. Però ja ens han advertit que demà el passadís tornarà a estar sec: les plantes les posen perquè les Autoritats vegin que hi ha plantes i les puguin contemplar des de les alçades (recordeu que le-vi-ten). A peu d'escala, a l'exterior, també hi havia de bon matí dos enormes cossiols amb arbustos esplèndids...que demà ja no hi seran. En definitiva, un país de pandereta, això és el que tenim. Un país amb unes Autoritats que fan ostentació de nous rics, que tapen el que no els agrada, que inauguren decorats, que embelleixen allò que és normalet...com pot anar mai bé?

Cost i benefici

2009-07-14T18:27:00.003+02:00

Era previsible que immediatament després que el govern espanyol anunciés l'acord de finançament començaria una ofensiva anticatalana. Ben alerta! Dic "després de l'anunci", no després de saber els termes de l'acord, ni després de l'anàlisi de l'acord, ni tan sols després de conèixer l'acord. Calia només que hi hagués acord per poder embestir contra Catalunya, la bèstia negra de l'Espanya rància i, més preocupant, l'estratègia preferida dels partits estatals per a caçar vots, ja siguin nous (vull dir de votants joves) o vells (de votants que alternen entre partits a l'hora de votar i que tots dos es disputen ferotgement). Ahir al matí vaig haver de llegir (perquè assegut a un avió és impossible ignorar del tot el diari que desplega el veïnat) el titular amb lletres immenses d'El Mundo, que dèia clarament que 4000 dels 11000 milions para toda España se'ls enduia Catalunya. Sense més anàlisis, sense tenir en compte quanta gent hi ha a cada comunidad autónoma, ni el que s'hi fa, ni els serveis específics, ni res de res, és a dir, sense passar dels titulars, entenc molt bé la irritació d'aquesta gentussa. Jo també m'enfadaria molt i titllaria d'insolidaris i miserables (o pitjor) aquests que em roben els calers. El que no entenc de cap manera és que, tot i així, s'entossudeixin a tenir-nos al seu mateix Estat. Qui vol lladres a casa? Qui vol veïnats insolidaris que si un dia necessites una mica de sal ni tan sols t'obriran la porta? Qui vol viure sota el xantatge (com diu la inefable Rosa Díez) dels catalanets? Ningú. Ningú...a no ser que, en el fons, en tregui algun benefici. I ha de ser un benefici important. Molt important. Quin és? No cal donar xifres ni fer anàlisis acurades: la llei del cost i el benefici ho explica prou bé. El benefici que obtenen (diners, vots, poder...) és més gran que el cost que pateixen (irritació, ràbia, enveja...). Per això no ens volen deixar marxar: què seria del PP i del PSOE si no poguessin treure de tant en tant l'anticatalanisme? I dels Ciutadans, la UPyD, i els mitjans de comunicació com la COPE, Intereconomia, El Mundo, Veo, etc. etc.? Mès d'un hauria de plegar. En resum, arribem al punt de sempre: som nosaltres qui hem de dir Adéu.

Un argument fal·laç

2009-07-02T20:10:00.002+02:00

Tant la versió pepera com la socialista de l'espanyolisme insisteixen en l'ús d'un argument(?) molt fràgil, que m'agradaria comentar ara, en contra de qualsevol referència que es faci al que ells anomenen qüestions identitàries: la llengua, els símbols, la cultura, la història... L'argument és que aquestes qüestions no són les que interessen a la gent (el vàrem haver d'escoltar milers de vegades quan l'Estatut es tramitava). I afegeixen que la gent està amoïnada de veres per altres coses, com el preu del combustible, l'atur, la inseguretat ciutadana, etc. La fragilitat de l'argument comença quan fàcilment es pot demostrar que les primeres preocupacions i les segones es poden tenir de forma simultània, sempre que hi hagi una massa encefàlica suficient, cosa que no posarem en dubte de moment. Podem estar, doncs, preocupats perquè puja el preu de l'electricitat, i alhora perquè cada dia sentim parlar menys persones en català. L'argument del pressumpte desinterès per les qüestions identitàries també és fràgil des del moment que només s'aplica al contrari. A la gent no li interessen aquestes qüestions, però ells hissen banderes espanyoles gegantines (recorden la de Colón al bell mig de Madrid?), promouen concursos per posar lletra a l'himne espanyol, financen generosament l'institut Cervantes que defensa la cultura i la llengua espanyoles, es queixen amargament i iradament perquè no poden escolaritzar els seus fills en espanyol, insulten als qui gosen xiular al Rei d'Espanya a un camp de futbol, etc. etc. etc. Fer tot això demostra que estan preocupats per qüestions identitàries, amb l'única diferència (i essencial diferència) de que la seva identitat és diferent i, al seu parer, superior. I aquí rau el veritable problema, que ens demostra que l'argument, fins ara fràgil, és, de fet, fal·laç, és a dir, que intenta enganyar. El que volen és que no es parli d'aquestes qüestions quan es refereixen a una identitat no-espanyola (i si pot ser que no s'hi pensi), però no perquè no interessin a la gent sinó, senzillament, perquè no ho poden suportar. No ho entenen ni ho volen entendre. Ho volen amagar, ho volen tapar de totes totes, repeteixen que no existim com si es tractés d'un malson que desapareixerà quan es despertin. Però...no hi ha manera. De tant en tant, mira, ens agrada parlar de senyeres, de llibres, de cançó, del català, de nacions, d'independència...i fins i tot d'estatuts! I se'ls tornen a posar els pèls de punta i diuen que, a la gent, tot això no li interessa. Per acabar voldria fer notar l'arrogància implícita en l'ús d'aquest argument: o no és arrogant afirmar que la gent només es preocupa pel dia a dia? És el mateix que considerar-la incapaç de sentir-se solidària, altruïsta, de sentir-se part d'un col·lectiu social de qualsevol abast, des de l'Associació del barri fins a la nació o la Humanitat. Sembla ser que les precoupacions identitàries se les reserven, decididament, per a ells. Sento altra vegada el tuf del messianisme...

Alguna cosa es mou?

2009-06-30T23:41:00.001+02:00

Acabo de llegir l'article de Ferran Mascarell a l'Avui i estic entre estupefacte i content. La primera pregunta que m'he fet quan el llegia és: tot això ho diu un socialista? Un del PSC? I m'he anat demanant si era possible o si es tractava d'un article ple d'ironia. "Sabem que l'Espanya plural és pura retòrica" diu entre altres coses. Ho saben? Qui és que ho sap? He de confessar que he cercat informació sobre l'autor, perquè només em sonava el nom, i he vist que havia estat conseller de Cultura amb el president Maragall i regidor, també de Cultura, de l'Ajuntament de Barcelona. Un personatge amb un pes polític important, doncs. Al final de la lectura (que recomano vivament), i després de l'estupefacció, m'he sentit content perquè em sembla que és la primera vegada que sento dir tantes coses intel·ligents a un dirigent socialista. I he pensat: n'hi deu haver més que pensin així? En Mascarell, a la frase citada, empra el plural: sabem. Per tant, almenys hi ha una altra persona que sap el mateix que ell. Qui deu ser? Llàstima que no sigui algú rellevant del govern català actual! Però de totes maneres vull ser optimista i pensar que l'article d'en Mascarell és un indicador de que alguna cosa està canviant en el socialisme català. A veure si l'encerto perquè sense el PSC, volguem o no, em temo que la independència és una utopia.

Viure a la contra

2009-06-18T19:51:00.003+02:00

Vivim sota un règim de paternalisme hipòcrita que arriba a fer trontollar les ganes de seguir vivint. Les limitacions de velocitat en són un exemple, i no només les que han aixecat més polèmica (com la de 80 als voltants de Barcelona, actualment transformada en velocitat variable, amb la pretensió d'enganyar els estúpids ja que de fet la velocitat obligatòria varia a la baixa fins als 40km/h). Limitar a 120 la velocitat a les autopistes amb la paternal excusa de protegir-nos dels accidents és patètic, entre altres coses perquè països amb velocitats màximes més elevades no en tenen més. Però avui n'hem viscut més exemples: la pujada de la gasolina i el tabac. En el primer cas, no contaminarem tant (diuen) i podrem respirar un aire més pur. En el segon, ens protegiran de tots els mals que, sigui cert o no, atribueixen al fet de fumar tabac (d'aquest tema ja en vaig parlar fa uns mesos). La hipocresia és tan evident que fa fàstic. L'únic objectiu real d'aquestes mesures és recaptar més en un moment en què s'esgoten els recursos governamentals. Amb excuses per a idiotes ens van xuclant diners. Les famoses ajudes per a canviar d'automòbil, que haurien de contribuir a reduir la contaminació, es van aigualir perquè el veritable objectiu era xuclar, i que el cotxe nou contaminés més va deixar de ser rellevant: el que calia era vendre cotxes i recaptar els corresponents impostos. Jo no vull que em protegeixin, ja m'espavilaré. Però vull que em tractin com a persona, persona capaç d'entendre i fins i tot aplaudir pujades d'impostos que no vagin camuflades amb aquest tuf paternalista indecent. Viure sempre (i cada vegada més) contra-corrent es fa esgotador.

Un senyor megaespectacular

2009-06-17T19:38:00.001+02:00

Se'm ocorren dues hipòtesis per tal d'explicar que el senyor Iceta hagi utilitzat el terme "megaespectacular" (en relació al finançament). Primera, que el senyor Iceta anés fumat, molt fumat. Però tot i la carona de felicitat i l'aparença d'estar levitant permanentment que mostra a les compareixences públiques, no m'acabo de creure que anés fumat. La segona hipòtesi tampoc em convenç: l'ús d'un terme tan "pijo" no fa pel senyor Iceta, tot i que el seu partit aplega probablement una bona part de la pijeria postmoderna, hereva, potser, de la gauche divine del carrer Tusset. Què li va passar, doncs, al senyor Iceta, per a que de la seva boca en sortís un mot tan...fashion. Ai! Potser l'explicació més senzilla és que les sigles PSC ja no tenen cap referent obrer, ni tan sols treballador, i qui s'hi apunta és simplement perquè vol ser com el senyor Iceta, és a dir, megaespectacular. Aquesta sí que és una hipòtesi chachi...

Càlculs que omplen de ràbia

2009-06-12T18:42:00.001+02:00

M'he entretingut fent quatre operacions aritmètiques quan he sentit que el Barça ofereix 6 milions d'euros per temporada a Valdés i que ell en vol 9. Ja sé que és un exercici demagògic fins a un cert punt, però m'és igual. Saben el temps que tardaria una persona que cobrés un sou mensual de 2000 euros (que cadascú jutgi si és normalet, baix o elevat) a igualar l'oferta del Barça? Ni més ni menys que 250 anys!! Per molt que augmenti l'esperança de vida, aquesta persona no aconseguiria en tota la seva reunir el que Valdés aplegaria en una sola temporada, és a dir, un any si fa no fa. I en vol més... En aquest punt surt l'espavilat de torn i diu que s'ha de tenir en compte que la vida d'un esportista d'èlit és curta (en general es refereeix a la vida esportiva). I què? Ni que fos ultra-curta, d'una sola temporada, en tindria prou per a viure més que dignament fins que es morís, maldament passés dels cent! Em pregunto si l'espectacle futbolístic compensa la immensa tristor i la ràbia que provoquen aquestes senzilles operacions aritmètiques. I que consti que m'agrada el futbol.

Disbarats

2009-06-12T00:16:00.002+02:00

Acabo de llegir-ho a vilaweb: 'No hauríem de fer el ridícul reclamant de veure per TV3 allò que veiem per IB3', ha dit Antoni Martorell, director d'IB3. Com que jo també ho he reclamat, em sento al·ludit i responc. Quedi clar, però, que la frase del geni d'IB3 és incorrecta: la televisió és àudio i video, de manera que puc veure unes mateixes imatges mentre escolto comentaris iguals o comentaris diferents (i aquesta diferència és el que em pot dur a triar IB3, TV3 o MongòliaTV) en llengües diferents. Però feta aquesta precisió, jo diria que tampoc hauríem de fer el ridícul posant a dirigir IB3 algú tan frívol pel que fa a la llengua catalana i als drets dels ciutadans a rebre la informació AUDIOvisual que vulguin. Algun dia la televisió serà com Internet i ningú ens impedirà triar la informació que volem en la llengua que ens plagui. Aquest dia en Martorell i la seva tele de fira desapareixeran i ningú els trobarà a faltar, tret dels qui el varen proposar i nomenar i els que se senten cofois de veure el futbol, les carreres i les pelis en la llengua pròpia de les illes --els costa tant anomenar-la Català!! Si en diuen Mallorquí semblen massa de poble (i com que ho són, volen ser cosmopolites i que els vegin així; per això no en diuen Mallorquí); si en diuen Català, la dreta i l'extrema dreta lingüística (per exemple una colla que es fa dir col·lectiu Ramon Llull, o un grupuscle de metges escassament dotats per a l'aprenentatge de llengües) se'ls tiren al coll. Conclusió: empren un terme neutre, que no fereixi la sensibilitat dels fatxes ni els faci veure provincians. La llengua de les Illes o, els més agoserats, la llengua pròpia de les Illes. Patètic. I al capdavant, el geni d'IB3. Confirmant l'informe de l'IEC que s'ha conegut avui sobre la situació del Català als territoris on es parla, és ben evident que aquí tenim mala peça al teler...

Una reflexió post-electoral

2009-06-09T19:37:00.002+02:00

Es pot votar amb el cap, amb el cul o amb el fetge. En el primer cas decidim mitjançant la racionalitat i la reflexió. En el segon ho fem amb la ignorància o l'error. I en el tercer, qui decideix és alguna emoció primària, com l'ira o la por. Amb què han votat les persones que a les comunitats autònomes de Madrid i València han donat suport al PP? Crec que es poden descartar, en temes estadístics, el cap i el cul. Un vot reflexiu hauria conduït a uns resultats més ajustats amb la'ltre partit espanyolista, el PSOE. I un vot amb el cul és poc verosímil atès que la gent del PP no és, en principi, més estúpida que la gent rival. Molts vots del PP en aquestes eleccions europees (cal subratllar-ho) provenen de les vísceres del seu electorat més fidel. Rajoy ha dit que l'estratègia del PSOE (intentar manipular el poder judicial, exagerar, etc.) ha fracassat. No, senyor Rajoy, no ha fracassat: li ha donat un bon grapat de vots a vostè! És el que volien? Segurament, no. Però el que m'interessa destacar ara és simplement el fet que, en aquestes eleccions i en totes les altres, el vot amb el fetge s'ha de tenir en compte perquè por conduir a victòries electorals que permeten als protagonistes treure pit, malgrat siguin conscients (que em sembla que ho són) que les coses del fetge són de naturalesa molt efímera. I també cal parar esment en l'extrema sensibilitat de la família PePera a l'hora de sentir-se ofesa o irritada, perquè aquesta sensibilitat explica en part l'error estratègic del PSOE al dissenyar la campanya. En resum, entre els que dissenyen campanyes amb el cul i els que voten amb el fetge, qui dimonis fa servir el cap en època electoral?

Europa: em sentiu?

2009-06-01T23:52:00.001+02:00

Eleccions europees. El proper 7 de juny, aquest diumenge, hi ha la possibilitat de votar. Sembla que la meitat de la gent que ho podria fer no ho farà. El primer gran èxit...Ens repeteixen insistentment que Europa decideix moltes coses que ens afecten i que, per tant, hauríem de votar. Però no ens convenç i, si fa bon temps, en principi preferirem fer qualsevol altra cosa. Ara bé, personalment em plantejo aquestes eleccions fent-me una pregunta molt senzilla: què li vull dir a Europa? I la resposta és la més elemental: que existeixo. Hi ha partits que no volen que existim, que només volen existir ells i els seus militants i simpatitzants: espanyols, francesos, anglesos... Dels espanyols en coneixem almenys dos, que són majoritaris lògicament: Partido Popular i Partido Socialista Obrero Español. I tenen sucursals, com el PSC a Catalunya o el PSIB a les Illes Balears, i el PP de Catalunya i el de les Illes. Votar a qualsevol d'aquests partits és dir-li a Europa que ja ens està bé el mapa dels Estats actual, en el qual, insisteixo, no existim. Per tant, és ben clar que no els hem de votar (a més, seria avorridament redundant). Ara ja només es tracta de trobar l'opció que transmeti més bé el missatge, i no penso que el nombre de diputats al parlament europeu sigui rellevant, ja que en tots els casos estarem parlant d'un nombre molt reduït. De fet, em conformaria que algú digués ben fort a Europa que hi ha una gent, unes persones pacífiques que parlen una llengua diferent i tenen uns costums, una manera de ser, una cultura i una identitat pròpies i diferenciades, que volen existir sense perdre res de tot això, sense renunciar a res de tot això, i que no volen veure's "representats" per aquells que, cada dia, neguen la seva existència i fins i tot hi posen traves activament. És impossible que qui et nega et representi, a no ser que ja et vagi bé la inexistència. No, tinc molt clar que no és el meu cas. Demano massa? Ja ho crec que aniré a votar!

L'enemic

2009-05-28T17:22:00.003+02:00

Quan m'he assabentat que s'havia admès a tràmit la querella contra el jutge Garzón per haver ficat el nas en el tema dels assassinats franquistes, i que aquesta querella l'hvia presentat Manos Limpias, he anat a veure de quina organització es tractava. Reconec, doncs, que no ho sabia, i que el qualificatiu que he llegit a alguns diaris (ultraderechista) encara m'ha encuriosit més. He anat a la web de Manos Limpias i el primer que m'ha cridat l'atenció ha estat un gif animat de la bandera espanyola ("comencem bé...", he pensat). He mirat l'apartat Quienes somos (un sindicat de funcionaris, diu) i ràpidament he clicat a Comentarios de actualidad: Un dels quatre blocs que hi figuren és MANOS LIMPIAS EN LA LUCHA JUDICIAL CONTRA ETA Y EL NACIONALISMO (el subratllat és meu). Òndia!! ETA i el nacionalisme al mateix sac? He clicat damunt aquest text i llegeixo: La trágica situación por la que viene atravesando el País Vasco, azotado por el terrorismo de ETA y el independentismo de las diversas fuerzas nacionalistas, ha llevado al sindicato Manos Limpias, ante la pasividad de las Instituciones (Fiscalías, Delegado del Gobierno, Jueces y Magistrados) a ocupar el espacio de defensor del Estado de Derecho y de los principios constitucionales en el País Vasco...Ho heu llegit bé? Sí: Azotado por el independentismo de las diversas fuerzas nacionalistas!!!! No m'ho podia creure. Si hagués estat la COPE, no m'hauria agafat per sorpresa. Però que una organització amb un nom tan romàntic (crec que algú a Catalunya va fer servir el mateix lema de les Mans Netes) amagui un pensament tan reaccionari no m'ho esperava. I a més de reaccionari, feixista. Una característica del feixisme és el messianisme, el fet d'erigir-se en salvador d'uns valors que alhora imposa en els qui pensen diferent. És difícil trobar una afirmació menys feixista en aquest sentit que la inclosa a la cita: ocupar el espacio de defensor del estado de Derecho... En resum, un grupúscul feixista més (a la web no hi ha cap dada sobre el nombre d'afiliats que té) que s'aprofita d'Internet per a tenir un ressò i magnificar una influència que probablement són molt limitats en termes reals. Malgrat tot, cal estar alerta...potser tenen le mans netes, però el cap el tenen ben ple de merda.

El Barça, la màgia, i una explicació senzilla

2009-05-26T23:46:00.001+02:00

Un sistema complex evoluciona assolint estats crítics. Ha de mantenir d'alguna manera aquesta criticalitat lluny de l'equilibri perquè és l'estat ideal per a l'emergència de noves formes d'autoorganització. Tot això ho diu una teoria física formulada per Per Bak i col·legues fa uns vint anys. I crec que es pot aplicar al Barça actual, un sistema complex d'onze elements (substituïbles) que interactuen i fan emergir formes fascinants (jugades) que sovint acaben bé (gols). Quin és el secret? Sorprenentment senzill i concorda plenament amb la teoria: la manca de direcció, d'ordre, de jerarquia. En relació al desenvolupament infantil, Esther Thelen i Linda Smith emfasitzaven l'any 1994 que aquest desenvolupament no és fruit d'unes instruccions escrites als gens ni a l'ambient ni enlloc. Dèien que malgrat l'aparença d'un desenvolupament reglat, de regles no n'hi ha. No hi ha cap unitat central de processament que dirigeixi el desnvolupament, sinó que emergeix, es va formant per processos d'autoorganització. Amb el Barça actual el secret és aquest: que no hi ha unes consignes marcades des de "dalt" o escrites a algun lloc i que els elements/jugadors han de seguir. Al contrari, la confiança de l'entrenador en els seus jugadors els dóna la llibertat que necessiten per tal d'assolir l'estat crític que facilita l'emergència de la màgia. En Pep Guardiola ha entès, probablement per intuïció més que per coneixements teòrics, el que tota la resta d'entrenadors es neguen a entendre: que no cal repetir l'estúpida consigna de que "s'ha de guanyar" perquè els jugadors i el sistema que formen ho sap perfectament; i que no cal especificar gaire el que han de fer els elements perquè un porter ja sap perfectament que ha de mirar d'evitar que li marquin gols, un davanter ha de mirar de fer-ne ell, etc. Ell ha posat l'accent en conceptes com fantasia, creativitat, màgia, etc. El futbol és un joc molt senzill, però capaç de mostrar interaccions fabuloses, com ho són les senzillíssimes reaccions dels anomenats rellotges químics. El que no es pot confondre és la senzillesa del joc amb una suposada (i errònia) senzillesa de la dinàmica que regeix els sistemes que hi participen. Perquè quan es confon es cau en l'estil Camacho, en entrenar un equip de futbol com si fos una unitat militar. Poden aparèixer èxits esporàdics, sí, però mai apareixerà la màgia. I si demà perdem, si el que ens agrada és la màgia, ens serà igual. Només ho lamentarem una estona i, això sí, demanarem que el sistema segueixi assolint estats crítics. Demanarem que la màgia continuï.

El ball neuronal

2009-05-24T18:54:00.001+02:00

Avui m'han dit que l'èxit és anar de fracàs en fracàs amb entusiasme... És d'aquelles frases encantadores, que estimulen el ball de les neurones, moltes o poques, donant lloc al que, a posteriori, en diem pensament. Ens posem a pensar o ens hi trobem, pensant? A mi em passa molt això darrer, per exemple quan em prenc el primer cafè del matí, encara mig endormiscat. No tinc cap voluntat, cap intenció de posar-me a pensar...però em descobreixo, de cop i volta, pensant i miro el rellotge gros de la paret per si hagués passat més temps del que puc consumir en aquells moments. En canvi, pensar a posta no se'm dóna gaire bé. O, millor dit, no és tan divertit, sobretot al principi. Quan em poso a pensar perquè ho he de fer (aquesta és bàsicament la meva feina), normalment em costa agafar el fil i passa una bona estona fins que deixo de sentir els estímuls ambientals. A partir d'aquest moment, sí, ja m'ho passo tan bé com en les altres ocasions. Però tornant a la frase del començament, se'm acut que la inversa també seria estimulant: el fracàs és anar d'èxit en èxit sense entusiasme...Que comenci el ball!

Iniciativa Internacionalista

2009-05-23T23:12:00.004+02:00

A tv3 només he vist una molt breu referència a la decisió del Constitucional de permetre a Iniciativa Internacionalista presentar-se a les properes eleccions europees, que el Suprem havia intentat impedir. Hi han passat de puntetes, i em sap greu. Per una vegada que un òrgan judicial pren una decisió sensata i atura (ni que sigui temporalment) el procés de criminalització de l'independentisme basc, esperava que el TN reflectís amb una mica més d'interès la notícia. En qualsevol cas, però, el fet interessant pels demòcrates, tant per als qui pensen votar aquesta formació com pels qui no, és que enmig de les tenebres que va començar a escampar la tristement famosa Llei de Partits, s'ha obert camí una iniciativa democràtica amb interessos independentistes declarats. Com dèia la cançó: que tinguem sort! En aquests moments en què l'ofensiva espanyolista (anti-nacionalista, en diuen) arriba a un dels seus punts àlgids (Mayor Oreja, Vidal Quadras, Rosa Díez, etc, etc, etc.), la necessitarem. Les patètiques campanyes del PSOE i del PP, patètiques als meus ulls, em temo que polaritzaran la immensa majoria dels vots i als òrgans de decisió d'Europa se'ns seguirà ignorant. Caldria, probablement, imaginació, ja que de recursos propagandístics en tenim ben pocs. Per cert, tornant a tv3, les informacions sobre la campanya electoral no van signades pels periodistes, com a protesta per la imposició de mantenir una equivalència entre el temps que dediquen als partits i la representació parlamentària de cadascun. És una curiosa manera de protestar...Diguem que és una protesta de saló: queden bé i ningú nota que protesten. Una protesta inútil, en definitiva. No seria més seriós deixar de donar informació de la campanya?

Propostes zapaterils

2009-05-19T22:13:00.002+02:00

Alguns en diuen, encara, habilitat. Però a mi em sembla que "barra" és un terme més apropiat per a qualificar el que Zapatero ha demostrat aquests dies. S'ha de ser barrut, i molt, per afirmar que les ajudes al sector automobilístic consistiran a donar 2000 euros, dels quals ell (el govern central s'entén) en pagarà 500 i les autonomies n'hauran de posar, com a mínim, 500 més. Ve a ser com convidar els amics a sopar però dient que l'hauran de cofinançar pagant-ne com a mínim la meitat! I el que encara el fa més barrut és que, oblidant-se dels seus discursos sobre la plurinacionalitat i la importància d'un model d'Estat quasi-federal, faci la proposta abans de parlar amb les suposades nacions i autonomies, és a dir, ignorant-les del tot. Una altra zapaterada és la d'inundar d'ordinadors portàtils les aules de cinquè de primària el proper curs...Qui els pagarà? NS/NC. Però convé una reflexió més a fons sobre aquesta...idea. En primer lloc corrobora la creença que ZP i els seus ministres (en Gabilondo especialment) no tenen ni punyetera idea d'Educació (en tots els sentits de la paraula, però ara em refereixo al sistema educatiu). De les esperpèntiques "aules d'informàtica", que quan les noves tecnologies han deixat de ser noves fa més de deu anys encara es poden trobar a moltes institucions educatives, es vol passar al portàtil per a tothom. D'un extrem a l'altre, sense cap mena de reflexió sobre l'ús dels ordinadors a les escoles, i quan hi ha molts mestres que confessen obertament que ells no en volen ni sentir parlar de portàtils. Per més tecnologia que li donis a tots els restaurants d'un país, la qualitat de la seva cuina serà la mateixa, o, en el millor dels casos, augmentarà una mica; però els que no saben cuinar amb butà, no en sabran amb inducció. En segon lloc, un portàtil necessita un software o programari (he de suposar que en Gabilondo hi ha pensat, però que jo sàpiga ningú s'hi ha referit encara), perquè l'ordinador sense programari és senzillament inútil. Doncs bé, quin programari s'hi imstal·larà? L'Office? Que Déu ens agafi confessats!! Programari lliure? Qui el sap fer servir amb solvència? Potser pensen que amb un navegador (que n'hi ha molts de franc) ja n'hi a prou... En resum, abans de parlar de portàtils s'ha de saber per a què els volem utilitzar. Poden estalviar temps a l'hora de fer moltes coses, però l'estalvi de temps no sempre és un bon objectiu formatiu. L'etern dilema: ensenyem les taules de multiplicar o ensenyem a fer servir la calculadora que ve amb el portàtil? Ensenyem a emprar el diccionari o ensenyem a fer recerques a Internet? Lògicament s'han d'ensenyar les dues coses, però ho haurien de tenir clar els professionals de l'Educació, molts dels quals probablement no han tocat mai un full de càlcul. Finalment, aquesta tarda sentia a la ràdio que Umberto Eco dèia que si hagués de deixar algun missatge important per a la posteritat ho faria escrivint-lo a un paper, i no utilitzant un suport digital. I afegia que ningú no sap quins d'aquests suports existiran d'aquí a vint o trenta anys; en canvi guardem llibres que en tenen cent o fins i tot mil. De tot el que hagin fet amb el seu flamant portàtil, com guardaran el que creguin realment important els nins i nines de cinquè el proper curs? Em temo que, com abans, no ho sap/no contesta.

Reflexió dominical

2009-05-17T22:38:00.001+02:00

L'optimisme, a diferència del pessimisme, no s'encomana. Pots estar envoltat de gent optimista i riallera, però si tu no estàs bé et semblaran patètics. En canvi, fins i tot si, en un d'aquells dies escassos (i per això mateix tan recordats a posteriori) t'aixeques amb bon peu i amb ganes de fer coses mentre se't dibuixa un somriure involuntari a la cara, et trobes ni que sigui amb un sol pessimista, el contagi és instantani, com el nescafè. El que era d'un blau resplendent es torna gris, el que eren rialles et sembla cridòria ximple, un àpat magnífic esdevé un dinar intranscendent, i les persones que t'envolten es desdibuixen dins una boirina i et sembla que acoten el cap i se'n van, i et quedes sol. Però saps que l'optimisme no s'encomana i, justament per això, l'has de generar tu mateix si vols tornar a veure els colors i les rialles i gaudir dels àpats i de la gent. Deixa't, doncs, de collonades, i espavila: posa't les piles que demà, afortunadament, torna a ser dilluns.

La Copa del Rei i el Català a les Illes

2009-05-14T17:49:00.003+02:00

Final de la Copa del Rei de futbol. Un servidor, que no té tv de pagament, ha vist mil vegades l'anunci de tv3 dient que retransmetria el partit. Lògic, ja que juguen el Barça i l'Atlètic de Bilbao. Sé que hi ha el famós pacte dels idiotes, que ve a dir: t'impediré veure tv3 si em sembla que ib3 t'interessa més, idiota! I sé que el pacte s'aplica al peu de la lletra a les retransmissions dels partits de lliga. Però, idiota com sóc, no veig cap motiu per tapar tv3 durant la retransmissió d'un partit en el que ni tan sols juga un equip de les Illes. Hora del partit: merda! me l'han tornat a fer! Poso ib3 per si també el retransmeten i aquest és el motiu del tapament. No. Incomprensible (per un idiota). Solució: busco alguna altra cadena per poder veure el partit. Només una, la Primera, en Espanyol naturalment. M'he de conformar. Gràcies a les ments brillants del govern de les Illes, ni jo ni cap ciutadà de les Illes en les mateixes condicions va poder veure i sentir la retransmissió televisiva en Català. Enhorabona! Quina idea més genial per a contribuir a la normalització lingüística! Quina política lingüística més innovadora i creativa! Cioran va dir: cada cop que tinc una idea, alguna cosa en podreix al meu cervell. Ja ens podem imaginar l'aspecte dels cervells dels membres del Govern...

Mayor Oreja i l'herència de l'estultícia

2009-05-14T17:15:00.004+02:00

Llegeixo a "El País" d'avui mateix, i ho cito textualment per a evitar suspicàcies: "Mi bisabuelo se esforzó para que sus hijos no se encerrasen en el granero. Prohibió que hablaran el vasco en casa, para que aprendieran bien el español". Ho ha dit Jaime Mayor Oreja, candidat del PP a les properes eleccions europees. De la frase se'n dedueix que l'estultícia té un component hereditari evident. Però a més a més il·lustra la nostàlgia que aquest fulano, íntim d'Aznar, sent pel franquisme (val la pena recordar que s'ha negat públicament a condemnar-lo). No fa tants anys també ens volien convèncer que la prohibició del Català (sí, sí, Franco el va prohibir) era pel bé dels catalans, per a que aprenguessin l'Espanyol i poguessin prosperar o, amb paraules de Mayor Oreja, sortir del "granero". Totes les dictadures, com les religions, tenen aquest paternalisme deplorable, perquè totes tenen els seus messies, salvadors de la pàtria i/o dels valors morals (els seus, of course). Mayor Oreja vol salvar l'Espanyol i la unitat d'Espanya eliminant les llengües que li fan nosa. El que m'esgarrifa més, però, és que hi haurà gent que el votarà!! Enemic a la vistaaaaaaaaaa

L'Alicia i la Llei d'Educació de Catalunya

2009-05-11T19:17:00.002+02:00

Hi ha persones que em fan fàstic en sentit literal. No cal que diguin res. La imatge és suficient per a causar el vòmit o, si més no, una desagradable basca i una estranya sensació a la boca de l'estómac. Si, a més, defensen un anunci on uns nins emmanillats i amb els ulls tapats volen donar a entendre el futur que els espera amb la nova Llei d'Educació de Catalunya, l'espectacle és fisiològicament intolerable. Alícia (no sé si amb accent o no) Sánchez-Camacho (no sé si amb guió o no) és una d'aquestes persones que em regiren l'estómac. Fins i tot callada em repugna, i al costat de l'anunci les ganes de vomitar se'm fan difícils de suportar i m'he d'esforçar per seguir escrivint. Suposo que té, o li han dit que ha de tenir, nostàlgia del passat, quan el castellà era l'única llengua en què podíem estudiar i expressar-nos públicament. Perquè ja no es creu ningú, a aquestes alçades, que defensi cap dret ni cap llibertat, i no hauríem d'entrar en el seu joc. Vol, o li han dit que ha de voler, l'extinció, quan no l'extermini, de la llengua catalana, que li fa nosa. Pensa, com tants d'altres a vegades per ignorància i sense malícia (no és el seu cas, és clar) que, "sabiendo castellano, para qué hablar un dialecto que sólo conocen unos pocos"? Fa molts anys, un programa de la televisió franquista s'anomenava "300 millones" en al·lusió al nombre de persones que parlaven el castellà al planeta -- i que ha augmentat considerablement, per més atacs que hagin perpetrat els catalans... Era un programa d'entreteniment a l'estil de la dictadura, crec recordar, amb actuacions musicals cutres de personatges folclòrics i, per sobre de tot, amb una espanyolitat intatxable. Subtilment (o no) el programa mirava d'estendre l'imperi i enaltia l'orgull espanyol relegant el fet nacional català (i qualsevol altre que mirés de treure el cap dins la seva Espanya) a l'anècdota simpàtica (estem a les darreries de la dictadura), a una riqueza regional española i coses semblants. L'Alícia sent nostàlgia d'aquells temps i és comprensible que s'enfadi davant una llei que, amb els defectes que siguin, representa una mostra més de la lluita per la supervivència d'una gran nació amb una llengua pròpia diferent i irreductible. M'agradaria poder dir: que s'hi posi fulles! Però hauria de ser més optimista, i no veig reaccions fermes, més enllà de les fisiològiques, que són incontrolables per definició, en els polítics del meu país contra el postfranquisme de l'Alícia i els que la van posar al capdavant del PP de Catalunya. És una llàstima. No n'hi ha prou de dir a la Fiscalia "ens sembla que s'han passat amb aquest anunci; a veure si els renyen!" (això poden fer-ho al Polònia). Caldria una reacció del President (ai!) de Catalunya, enèrgica (cosa incompatible amb la personalitat del crac), decidida (cosa impossible) i directa (cosa improbable). Un atac com aquest al país mereix una resposta contundent de la màxima institució. Em temo, però, que, com diria l'Alicia, "no está por la labor"...

Cultura i patatilla

2009-05-09T23:09:00.002+02:00

El genial Groucho Marx va tenir l'ocurrència de regalar un ou frit amb un dels seus llibres a fi de que es vengués millor (ho dic de memòria i no tinc el llibre a mà per a donar més detalls). Lògicament, no era una idea sinó una manera sarcàstica d'encarar-se amb l'editor. Avui, i crec que no és la primera vegada, el Diario de Mallorca anuncia que demà regalarà una bossa de patatilla (patates fregides) amb cada exemplar del diari!!. Hi ha una similitud, però és patètica: allò que Groucho proposava amb enginy (o cinisme) i sabent que era una bestiesa, avui es fa realitat enmig d'un panorama cultural dominat per la "telebasura" i l'analfabetisme funcional. Una societat que ha de regalar patatilla per a que la gent llegeixi els diaris no és una societat culta: és una societat patètica, cutre, torpe...Una prova? No sé si va ser en Perich (el gran humorista) que va dir una cosa així: mentre el descobriment de la penicilina s'atribueixi a la casualitat i els gols de Maradona a la intel·ligència, malament! De fet, és igual qui ho va dir: es pot constatar cada cap de setmana, només cal canviar el nom del futbolista.

Més sobre IB3

2009-05-08T18:52:00.002+02:00

Llegeixo a la web de tv3, televisió de Catalunya: Tant TVC com TVIB intentaran, sempre que sigui possible i d'interès per als dos operadors i en el cas que existeixi coincidència en els drets d'emissió, excloure en el senyal que s'emeti pels canals de l'altra comunitat continguts de producció aliena o d'esports dels quals ambdues entitats en disposin drets i els continguts siguin en català. D'aquesta manera, es pretén evitar la duplicitat en l'emissió de continguts i prioritzar els drets de cada operador en el seu territori. He criticat en aquest bloc el fet que ib3 tapi a vegades el senyal de tv3 i em "convidi" a veure la seva programació impedint-me veure la de tv3, i ho segueixo criticant malgrat l'acord al que fa referència la cita anterior. L'acord esmenta els interessos i els drets... dels operadors!!, i la pregunta és: aquests interessos i aquests drets estan per damunt dels meus? És a dir, per damunt del dret de les persones a la informació? Si prefereixo els comentaris esportius de tv3 quan hi ha carreres de fórmula 1 o partits de futbol, per què no els puc sentir? No estan conculcant el meu dret a triar la informació que vull rebre? I si el dia que ib3 fa una pel·lícula jo estic de viatge i quan la puc veure a tv3 m'ho impedeixen, no estan conculcant també algun dret individual? Insisteixo en el que he dit altres vegades: em sembla gravíssim. I no només per la qüestió dels drets fonamentals. També perquè l'oferta de tv en català es fa encara més minsa, i perquè les simpaties cap a ib3, si hi eren, es posen en risc o desapareixen directament. En resum, hi ha un pacte, d'acord. Però s'han ben lluït! A l'era digital no es poden anar tapant senyals per a protegir uns drets parroquials. És l'era d'ampliar ofertes i de competir, i no de reduir-ne i tancar-se a la parròquia a mirar-se el melic.

Un dia trist

2009-05-06T21:49:00.001+02:00

Avui és un dia trist pels que ens estimem la nostra nació i no ens sentim espanyols, i és igual si som quatre o quatre milions perquè no es tracta d'una qüestió quantitativa. L'ofensiva espanyolista al País Basc ha obtingut una clara i legítima victòria amb la proclamació de Patxi López com a nou lehendakari. Aquí, a les Illes, hem viscut una experiència paral·lela però de signe diferent: un pacte estrany (incomprensible, de fet) va aconseguir que el PP passàs a l'oposició. I fa quatre anys va passar una cosa semblant a Galícia. Tots aquests pactes són legítims. Però caldria que tothom ho reconegués i que no només es posàs l'èmfasi en la fi dels governs nacionalistes, com passa a gairebé tots els mitjans de comunicació, i no cal dir-ho als espanyols. Com es pot qualificar el pacte PSE-PP? No és una claríssima ofensiva espanyolista? I dic que és legítima (tot i que no caldria, en condicions normals) perquè s'entengui bé que no l'estic criticant i que només miro de destacar el qualificatiu. A partir d'aquí, i vista la derrota de l'estratègia del PNB i també de l'esquerra abertzale, sumades a les derrotes de CiU i ERC a Catalunya, caldria reflexionar i, necessàriament, canviar-la. L'espanyolisme guanya, d'acord, però no s'hauria de caure en cap derrotisme perquè si de veritat som nacions hem de saber trobar estratègies guanyadores en el futur. Vindran altres temps i altres batalles, i sense dramatisme ens hauríem d'anar preparant per a poder guanyar-les. Personalment em sembla que una aposta clara per la independència és un bon punt de partida. I l'estratègia hauria de ser pacífica i ferma, no violenta però intransigent en el sentit, per exemple, de no renunciar mai al reconeixement de les nostres nacions per part de la comunitat internacional, ni a les nostres llengües, ni al nostre patrimoni cultural, etc. Avui podem estar tristos, però demà tornarà a sortir el Sol.

Primer de maig

2009-05-01T11:30:00.002+02:00

El primer de maig és festa, una festa estranya. En diem el dia del treball o dels treballadors i ho celebrem(?) sense treballar. D'altra banda, la immensa majoria del personal que treballa, es queixa i espera les properes vacances amb candeletes. Just acabar les de l'estiu comença a pensar en els propers ponts i en les de Nadal. I es menja els turrons fent plans per les de Pasqua. Els dilluns solen ser dies grisos perquè aquella immensa majoria no té cap ganes de tornar a la feina després del cap de setmana. Què celebrem, doncs, exactament el primer de maig? Ara que tanta gent es queda sense feina s'hauria de celebrar precisament això, haver passat d'un estat no desitjat (treballar) a un estat somniat (no treballar). En canvi, perdre la feina és un drama per a molta gent. Com s'entén? Sí, la resposta és molt fàcil: no és la feina. Tenir-ne o no tenir-ne és igual. El que la gent necessita no és feina, són doblers. El que la gent vol és no treballar però tenir doblers, i com més millor. Perdre la feina no és cap drama. El drama és perdre els ingressos d'aquesta font. Per això el primer de maig no hauria de ser el dia del treball: hauria de ser el dia del salari. Això és, en realitat, el que celebrem: que cobrem a fi de mes.

Sant Jordi

2009-04-23T23:07:00.003+02:00

Ja fa uns quants anys que per Sant Jordi em quedo a casa. Vull dir que no vaig a les paradetes de llibres ni en compro cap. A més, cada any m'indigna més aquesta festa, i només veure les imatges dels badocs triant i remenant a les paradetes, els esciptors signant llibres, les cues de gent desitjosa de tenir un llibre dedicat... em ve com una basca. En el fons no m'agraden els dies especials, els dies-de... Dia del llibre, dia del pare, dia de la mare, dia de la dona (treballadora, of course), dia sense cotxes, dia sense fum (de tabac, of course)... Em semblen mostres sublims d'hipocresia, social i personal. Un dia de 365 treurem la bicicleta, però fins i tot aquest dia (i els altres 364) rebrem almenys una dosi de publicitat que ens convidarà a utilitzar el cotxe. Un dia de 365, cadascun dels centenars d'hipòcrites compra un llibre que potser ni tan sols acabarà de llegir, o potser només el regalarà perquè toca fer-ho, com si el diumenge toca menjar arròs. La resta de l'any, els llibres només li serveixen per a impedir que la pols caigui a terra i/o per a omplir un buit a l'estanteria, o per a què si algú el visita no pensi que és un ignorant. Prefereix que el vegin com el gilipolles que fa cúa davant d'una paradeta envoltat de roses, munts de llibres i munts d'altres gilipolles. Mira! es podria celebrar el dia del gilipolles; potser així la resta de l'any llegiria alguna cosa... Un país cult, llegeix. Un d'incult compra majoritàriament els llibre per Sant Jordi.

BOICOT A IB3, LA CADENA PIRATA

2009-04-19T23:48:00.004+02:00

Boicot a IB3, és l'únic que puc fer com a protesta davant l'abús i la manca de respecte que mostra aquesta cadena televisiva. Impedir que, qui vulgui, pugui veure TV3 en qualsevol moment és un acte intolerable que denota la incapacitat d'IB3 de fer-se una audiència partint d'una oferta pròpia de qualitat. No és només el futbol, que personalment penso que és un espai com qualsevol altre, el que IB3 impedeix veure i escoltar a TV3. Avui mateix, quan he vist que el canal on habitualment veig TV3 hi havia el canal internacional de TVC (??), he mirat què feien a IB3. Resulta que retransmetien un partit de bàsquet entre un equip de Granada i el Vive Menorca. Per què han llevat el senyal de TV3? He de pensar que el motiu és que aquest partit de bàsquet no tenia una previsió d'audiència suficient i la cadena illenca ha suposat que es podria endur la de TV3 si eliminava el senyal. I la cosa no acaba aquí. Cada setmana, la cadena catalana anuncia insistentment la pel·lícula que farà divendres al vespre. Doncs bé, si vius a les Illes, no n'has de fer cas, perquè quan arribi l'hora de la pel·li, IB3 t'mpedirà veure-la, altra vegada he de suposar que amb la intenció d'apropiar-se d'aquesta audiència. No dubto que sigui una mesura legal, però és intolerable. IB3 és una cadena pirata, ja que vol robar l'audiència d'una altra cadena. I a més és una cadena mediocre (n'hi ha prou amb intentar seguir els informatius). Quedi clar que en cap cas em queixo, però, de la programacaió d'aquesta cadena: està en tot el seu dret de retransmetre futbol, bàsquet, carreres de cotxes (per cert, la F1 tampoc la puc seguir per TV3 i sentir els comentaris que m'agradaria escoltar), etc. Del que em queixo és de què no em deixin veure la programació que vull. A més, l'efecte que aconsegueix IB3 amb aquesta pirateria és, en el meu cas, (a) que em passi a altres cadenes, com LaSexta si vull veure esports, CNN+ si vull escolatr notícies, o altres canals digitals que, entre tots, presenten una oferta prou variada; i (b) que deixi de veure IB3 i, en la mesura de les meves possibilitats, ho deixin de fer també com més persones millor: BOICOT A IB3, LA CADENA PIRATA.

14 d'abril

2009-04-14T17:02:00.000+02:00

No vull deixar passar aquest 14 d'abril sense recordar, ni que sigui en aquest breu post, que tal dia com avui de l'any 1931 es proclamà a Espanya la Segona República. Aquest matí he rellegit alguns textos autoritzats sobre el tema i m'he adonat, per enèssima vegada, del munt d'anys que ens va fer perdre el franquisme, la dictadura, insistentment reivindicada per la Caverna mediàtica (COPE, libertaddigital.com, intereconomia tv, etc.) com a alliberadora de les "hordas rojas", setanta-vuit anys després. En cap dels textos als que em referia es descriu el temps de la República com un temps idïl·lic, ni tan sols brillant en conjunt. Però sí que es reconeix la seva legitimitat i la dels diferents governs que hi va haver (de dretes i d'esquerres, acabant amb el del Front Popular). La deslleialtat va venir amb l'Alzamiento (de fet el nom ja ho diu tot, malgrat alguns mitjans ultracatòlics i reaccionaris ho vulguin amagar o desdeibuixar), un cop d'estat brutal que va donar lloc a una guerra de tres anys i unes tenebres de més de 40 (en realitat, la boira encara no ha escampat del tot). Tots els que vàrem néixer enmig d'aquesta boira més o menys espessa hem de ser conscients del temps que ens van prendre, i amb ell les oportunitats d'una vida millor, de més progrés i coneixement, de més cultura i llibertat per a decidir el nostre futur, individual i col·lectiu també. Per això avui em plau escriure VISCA LA REPÚBLICA!! tot esperant que la boira acabi d'esvaïr-se i ningú no prengui als nostres fills les oportunitats que a nosaltres ens van manllevar.

Setmana Santa

2009-04-07T18:14:00.002+02:00

Era un diumenge esplèndid, més encara després d'uns dies grisos i plujosos, al començament de la Primavera, i passejava per Ciutat. Una ciutat radiant, de colors nets i vius, amb l'aire fresc i el Sol que escalfava només per a produir aquella sensació càlida tan agradable d'aquesta època de l'any. De sobte, però, vaig veure un cartell a una paret: Cofradia de las cinco llagas !! I una mica més enllà, un altre que dèia alguna cosa del cristo de l'agonia, i un altre de no sé quins penitents, tot al voltant d'una església que anomenen La Sang. Per un moment la Primavera es va enfosquir i uns aires tenebrosos van tapar el Sol i es va escampar arreu la boira de la ignorància i la pudor de la ignomínia. Agonia, sang, dolor, llagues, penitència, pecat...Això sembla ser l'eix doctrinal del catolicisme, almenys en aquestes terres. Repugna l'esperit lliure, senzillament, i no és estrany que hagi fet tan mal al llarg dels segles. Unes crences tan negatives, una fe basada en el sofriment i el remordiment i el dolor i l'agonia no pot ser mai bona, per més que, en un acte pervers, uns encaputxats de desfilades tètriques donin confits als infants que els miren encuriosits i aliens a tanta estultícia. Per sort, al seguir passejant vaig tornar a veure la plenitud de la Primavera i el Sol em tornava a escalfar càlidament mentre el vent movia lentament les fulles d'unes palmeres molt altes. Per sort, després que aquests energumens hagin fet les seves celebracions dramàtiques i patètiques, encara quedaran dies primaverals dels que miraré de gaudir amb l'esperit alegre del qui no creu en pecats, inferns i sofriments estèrils.

Pacte: per què?

2009-04-02T19:03:00.001+02:00

La credulitat de l'esquerra (política) és infinita. El Pacte que governa les Illes Balears en dóna fe, perquè hem de suposar que aquella esquerra es va creure que la col·laboració amb Unió Mallorquina era factible. O no? Si acceptem que s'ho va creure, l'error és d'una ingenuïtat monumental i darrerament s'està evidenciant de forma nítida. UM vol que es construeixi el golf residencial de Son Baco a Campos, com el PP. I els altres partits del Pacte, no. A mi em sembla tan fàcil d'entendre que no entenc per què s'esbatussen tant. UM és un satêl·lit del PP des de sempre, en el sentit que sempre hi ha estat voltant en alguna òrbita propera, és un partit clarament de dretes, que es diu regionalista (!!) i que té la pàgina web en mallorquí i en espanyol-faltaría-más. I és coherent amb la seva filosofia d'emprar el territori per a guanyar doblers, sacrificant-lo, si cal, fins a no deixar res que valgui la pena a les futures generacions (ja tindran doblers per anar a la Lluna o a Mart l'any 2030). Per tot això vota que sí al camp de golf residencial. Un disbarat? Naturalment a mí m'ho sembla. Però també és un disbarat creure que UM canviarà de filosofia per un Pacte que, com a molt, durarà quatre anys. I com que costa de creure que l'esquerra sigui realment tan crèdula, l'alternativa és pensar que les ànsies de poder, tenir el Govern ni que fos per un dia, van ser la motivació real per demanar a UM el favor d'aliar-s'hi. No sé què és pitjor, però mentre la credulitat provoca rialles, l'ambició desmesurada em fa oi: em recorda la dreta.

House

2009-04-01T23:24:00.001+02:00

Resulta molt gratificant saber que el programa de la TV més vist ahir, 31 de març del 2009, va ser House (ho llegeixo a l'edició digital de El País). No cal dir que el vaig mirar amb molt d'interès, com tots els episodis d'aquesta sèrie. Entre tants i tants programes escabrosos, morbosos, patètics, pornogràfics (no en sentit literal), una sèrie com aquesta és molt d'agrair, i que la miri molta gent et fa sentir més bé en la mesura que aquests 3.778.000 espectadors van demostrar que una tele creativa no només és possible sinó també rendible. Mig milió menys d'espectadors van seguir Hospital Central, que, dintre del panorama actual, no és dels pitjors programes. I un milió menys és l'audiència d'una cutrada sobre cançons ràncies, "de nuestra vida" o una cosa semblant... Però deixem-ho així i gaudim de la bona notícia: House agrada a molta gent.

Bolonya: la decepció personal

2009-03-30T19:39:00.001+02:00

És difícil dir res de nou sobre el pla Bolonya, però després de veure l'actuació dels mossos d'esquadra i rememorar els temps dels grisos estic encara més convençut que alguna cosa no s'està fent bé. He de confessar que des del principi he tingut poca confiança en l'esmentat pla, i en aquest bloc hi ha algunes reflexions sobre el tema. Motius? Un d'essencial és que mentre no es toqui l'status funcionarial del professorat és molt difícil canviar les coses. Però hi ha motius més prosaics, com pretendre fer seminaris participatius amb grups de 50 estudiants (o més), o en aules dissenyades per a fer classes magistrals, en les quals no es poden ni tan sols orientar les cadires d'alguna forma que no sigui "tothom mirant cap a la tarima" (sí, encara hi ha tarimes!!). A més, fins i tot admetent que no són majoria els estudiants que aquests dies protesten, sembla un mal començament implicar-los per força en aquesta aventura. Quant a la temuda privatització encoberta de la Universitat...només puc dir que a mi, personalment, no em sembla tan encoberta, i que no és nova, tot i que es nota una acceleració aquests darrers temps. El saber ja no és la prioritat a la universitat. Ho és la productivitat. És com si la balança s'hagués descompensat i cada vegada s'atorgués més pes als resultats, les aplicacions, l'eficàcia i la tecnologia, que al saber, al coneixement, la creativitat, les idees arriscades...Sincerament, no em veig formant tècnics. Crec que no m'he format tants anys per acabar ensenyant a respirar pausadament o a comptar fins a deu quan et sents nerviós.

Provi-ho, Papa

2009-03-19T13:44:00.002+01:00

Com es pot ser tan malvat? Em refereixo al Papa i al seu missatge sobre la SIDA i l'ús de preservatius. Segons aquest personatge els preservatius no serveixen per a lluitar contra la SIDA. Dedueixo que és malvat per reducció dels arguments alternatius: podria ser ignorant? No, perquè (a) segur que fa servir el Google (ni que sigui per a accedir a webs porno) i (b) té assessors que no poden ser tots imbècils; pot ser fe? No, perquè el missatge el fa a l'Àfrica, el continent més castigat per la SIDA, i no és una reflexió dominical feta des del balcó d'aquell tros de plaça on surt a escupir cada setmana (cada setmana?). Si jo dic aquí que el Papa em sembla un idiota, no demostro maldat. Si ho dic a un catòlic que m'està escoltant activament, sí. Doncs bé: de la mateixa manera, el missatge ultracatòlic enviat estant a l'Àfrica és malvat. Sé que no hi ha solució, però ni que sigui per curiositat, Papa: per què no se la pela unes quantes vegades? Segur que després veurà les coses d'un altre color.

Poca-vergonya

2009-03-12T13:32:00.003+01:00

Costa de creure. Fa dos dies escrivia aquí mateix sobre la impossibilitat que el crac Montilla, cobrant uns vint-i-vuit milions de pessetes anuals (dades oficials, obtingudes a gencat.cat), pugui entendre el significat, fenomenològicament parlant, de la crisi actual. Doncs bé, ahir el tio deixa caure que caldrà congelar el sou dels funcionaris!! És ben clar que no entén res de res. No fa gaire dèia que calia reactivar el consum i comprar coses per a que la gent no es quedés sense feina, amb la qual cosa demostrava, evitant la seva responsabilitat, que entén la crisi com a cosa aliena en la que el seu govern no té res a veure i, per tant, han d'arreglar els consumidors. La seva neurona (utilitzo a posta el singular) demostra ara més incapacitat, ja que òbviament congelar el sou de qui sigui fa decréixer el consum i la confiança en el futur d'aquesta persona. Potser la neurona ha canviat de parer i ara troba que es pot prescindir del consum? Bé, el cas és, tornant al tema central, que ha de tenir molta barra, molt poca vergonya, molta misèria moral (i una neurona trasbalsada) per demanar sacrificis econòmics mentre té la total seguretat que dia trenta li cauran uns 12000 euros (dos milions de pessetes), si té 14 pagues, a la nòmina. I si encara poguéssim pensar que, mira, se'ls mereix... Però què fa aquest element per a guanyar aquesta milionada? Llepar-li el cul al ZP? No hauria d'estar tan ben pagat.

Sous escandalosos, crisi i desconfiança

2009-03-10T23:35:00.004+01:00

108.000 euros, és a dir, divuit milions de pessetes anuals. Això és el que cobra la presidenta de la comunitat de Madrid. L'inefable Montilla en cobra 169.000, vint-i-vuit milions anuals!! Ja em perdonaran però és impossible que amb aquests sous puguin entendre el significat de la paraula "CRISI". Fan servir la paraula cada dia, amb tonalitats ben variades. A vegades amb posat seriós, a vegades amb to burleta per a criticar adversaris polítics. Però no poden entendre, humanament, existencialment, empàticament, el significat de la crisi actual. Quan es guanyen aquestes milionades qualsevol crisi ha de semblar distant, aliena, passatgera. Estic segur que en el fons pensen que no n'hi ha per tant, que tot s'acabarà arreglant i la gent (la massa que veuen des dels seus balcons presidencials) tornarà a trobar feina i a cobrar per anar vivint dignament... Com poden saber què és un sou digne? El seu, és un sou digne? A mi em sembla més una vergonya, no crec que dignifiqui a ningú (tret dels empresaris, que no tenen una funció pública) cobrar en un any el que la immensa majoria en tardarà quatre, cinc o més a aconseguir. No poden escandalitzar-se (encara que diguin que sí) quan l'escandalós sou que cobren els sembla digne, o just, o adient, o normal... I per cert, quan es xerra de que cal generar confiança, aquests emoluments el que generen és desconfiança en els polítics, és a dir, justament aquells que la gent tria per a que resolguin (o almenys gestionin) la crisi.