Caiguda del Mur: i què?

Potser tinc un esperit especialment rebel, però què voleu que us digui, a mi tota la parafernàlia anticomunista que es desplega de tant en tant (com ara mateix amb motiu de la caiguda del mur de Berlin fa vint anys) em rebenta. És com la reacció dels neoliberals nordamericans oposant-se a la reforma sanitària que pretén dur a terme Obama. Mai no he estat militant de cap partit polític, tot i que sempre m'he sentit més pròxim a l'esquerra que a la dreta. I d'Obama no en sé res més que el que ha aparegut als mitjans de comunicació; i, per cert, em sembla estúpid donar-li el Nobel per avançat. Dit tot aizò, què em rebenta d'aquesta eufòria anticomunista? Per a centrar-me només en una cosa, em rebenta que vulguin aniquilar TOTA una ideologia perquè crec que tenia coses bones, positives. I no cal anar gaire lluny: la idea d'igualtat, de cobrar un sou just i més o menys similar segons el tipus de feina, no em sembla cap disbarat. Sí que m'ho semblen, en canvi, les desigualtats entre els sous dels banquers (fugats o empresonats, alguns d'ells) i el meu o els de gent que fa una feina similar (educar, investigar). O la idea que tothom hauria de gaudir d'una cobertura sanitària mínima i decent, defensada pels sindicats comunistes. Em passa el mateix quan algun intel·lectual (amb el cervell de suro, probabablement) vol aniquilar TOT el que va representar el Maig del 68 (on, per cert, el comunisme també va participar). Només pel rebombori, la sacsejada que va causar ja va valer la pena. I jo segueixo creient que amb la imaginació al poder, en comptes de posar-hi els beneficis bancaris, el món seria un lloc millor. I que val mil vegades més fer l'amor que no la guerra. Aquests afanys d'esborrar del mapa la història i la ideologia em rebenten molt. Definitivament.

Autopublicació

Avui em faré una mica de propaganda, i de passada comentaré l'expriència de l'autopublicació, una eina que té un potencial enorme i alhora uns riscos ben evidents. L'experiència ha consistit a triar aquesta opció per a la publicació d'un llibre, Psicopatologia i Caos, resultat d'uns anys d'estudi, recerca i docència, en l'àmbit de les alteracions del comportament des de la perspectiva dels sistemes dinàmics no lineals. El resultat, el llibre, es troba ja a la venda a Bubok, i és d'aquesta empresa de la que volia parlar. No de Bubok en concret, sinó de la possibilitat, avui real, de publicar pel teu compte, cosa impensable no fa gaires anys. El principal aventatge és que l'autor es fa càrrec i es responsabilitza de tot. Des d'escriure el text fins a la maquetació final, incloses les imatges, taules, referències..., la correcció tipogràfica i lingüística, i fins i tot la portada i el tipus de paper i d'enquadernació que vol. També es pot mirar per la banda negativa: és una feinada, certament. Però el gruix d'aquesta feinada, que és escriure el text així com toca, l'autor l'ha de fer igualment si decideix publicar amb una editorial de les de sempre. Un altre avantatge important és que només s'imprimeixen els llibres que es demanen. Això és essencial en dos sentits: primer perquè no es fan malbé tones de paper imprimint un munt d'exemplars que probablement no s'arribaran a vendre mai i que, a més, ocuparan un espai físic que algú haurà de pagar. I segon, l'autor no té la pressió d'haver de vendre el llibre com sigui per tal de satisfer les expectatives de l'editor que ha amuntegat 1000 exemplars. Hi ha llibres, com aquest, que són d'interès limitat per la seva temàtica; és a dir, poden ser molt interessants (i aquest ho és;-)) però per un sector reduït de persones. En aquests casos els procediments editorials tradicionals són molt inadequats, a no ser que s'assumeixin pèrdues mitjançant subvencions (cosa que no em sembla correcta en general), i a més l'autor difícilment veurà ni un cèntim malgrat es venguin alguns exemplars, en el cas que alguna editorial li publiqui. No és que l'autopublicació reporti beneficis, ja que estem parlant de llibres tècnics amb un limitat nombre de lectors potencials, pero almenys s'estalvien intermediaris. Pel que fa als riscos, i més en aquesta mena de llibres, potser el més evident és la manca de control extern sobre la qualitat de l'obra. És clar que es pot publicar qualsevol cosa, fins i tot si són mentides o continguts obsolets. Però aquest risc, des del meu punt de vista, no és tan greu com podria semblar a primer cop d'ull. Al cap i a la fi, aquells potencials lectors solen ser entesos en la matèria, i per això tenen la capacitat crítica suficient per saber si l'obra és bona o no. És més, em sembla molt oportú que l'autor es responsabilitzi d'aquesta qualitat perquè l'obliga a un esforç intel·lectual addicional: si el llibre és deficient, no podrà excusar-se en cap comité editorial ni en cap revisor. I si el llibre és bo tindrà la satisfacció d'haver-ho aconseguit. En resum, em sembla un molt bon sistema de publicació per aquesta mena de llibres.

Inici de curs

Han passat dies des del darrer escrit. La feina, amb el començament de les classes, m'ha mantingut encara un pèl més ocupat. L'altre dia, a classe precisament, no vaig poder-me estar de comentar que tenia davant un grup d'estudiants privilegiats. Davant algunes mostres gairebé imperceptibles de sorpresa, em vaig explicar. Eren dels últims grups d'estudiants que viuran la Universitat lliure i oberta que jo també vaig viure com a estudiant i que he viscut com a professor (durant vint-i-vuit anys!!). Me'n he queixat molt, de la Universitat, però sempre per qüestions econòmiques, burocràtiques, administratives o polítiques. L'esperit, en canvi, la filosofia global si voleu, sempre m'ha semblat encertada. Per això m'esgarrifa el procés, inexorable segons vaig constatant, de degradació d'aquell esperit. Tot haurà de quedar regulat i escrit en guies, programes, cronogrames, informes... I els estudiants hauran d'assistir obligatòriament a classe, i fer obligatòriament totes les pràctiques i seminaris i treballs. Segurament hauran de demanar permís per sortir de classe a fer un pipí...I hi haurà coordinadors de semestre i coordinadors de mòdul, a més de caps d'estudis, degans, vice-degans, caps de departament, secretaris... Allò que el professorat vulgui fer a classe ho haurà d'anticipar mesos abans, de manera que el grup amb el qual ho haurà de fer realment deixarà de tenir importància, i no podrà sortir del guió perquè en algun reglament acadèmic dirà que no ho podrà fer, i punt. Aquest hipercontrol és la mort de la Universitat lliure i oberta, en la que considerem els estudiants persones adultes que decideixen quines classes valen la pena i quines no, quin professorat val la pena escoltar i anar-hi a xerrar i amb quin altre l'única cosa que es pot fer és un examen i (potser) una revisió de l'examen. És la defunció d'un model en el que la valoració de la persona està per sobre de la valoració de l'estudiant, un model que contempla i valora el procés evolutiu d'aquell estudiant i que comprèn que, en comptes d'asseure's a classe o de participar en un seminari, el cos li demana estar al bar fent una cervesa amb els amics o anar-se'n a passejar i a esbargir-se pel campus. Mai no he demanat explicacions a cap estudiant que no ha vingut a classe; però malauradament cada vegada me'n trobo més que me les ofereixen "espontàniament". Ja estan infectats pel virus de l'hipercontrol. No conec cap evidència científica que permeti concloure que aquests canvis conduiran a una millora en la preparació dels futurs graduats. Però fins i tot si n'hi hagués, em preguntaria si els criteris amb els que s'avalúa aquella preparació han de ser, com són en general, relatius a les competències. Estic plenament convençut que els han d'incloure; al cap i a la fi, un cirurgià o un mestre ha de tenir unes habilitats indiscutibles. Però no poden quedar-se aquí: formem alguna cosa més que tècnics competents! Formem persones, i volem que siguin tolerants, crítiques, emprenedores, dialogants, creatives... a més a més de competents en la seva feina. Em temo que enmig de l'oceà de cronogrames perdrem l'esperit de la Universitat.

Trucada fingida

Com que faig servir molt poc el mòbil, ara que l'he renovat m'he emportat una sorpresa. Resulta que hi ha una opció de "trucada fingida". Ingènuament m'ha semblat que devia ser per a auto-trucar-te i comprovar el to seleccionat (la melodia) o si vibra o no, o el volum... Llavors he mirat el manual de l'usuari i aquí ha vingut la sorpresa: és una opció per si vols abandonar una reunió que no t'interessa!! Ho diu textualment, i això és el més sorprenent per mi. No sé si em sabré explicar, però és molt interessant... Em sorprèn que s'escrigui, i per tant, en certa manera, s'expliqui què cal fer si et toca assistir a una reunió avorrida. I encara em sorprèn més que es suposi que l'usuari no sap què fer en aquestes condicions (si es suposés que sap com actuar, no caldria oferir-li una solució tan "imaginativa"). Suposo que al capdavall tot ve del fet que jo, quan a una reunió m'avorreixo, m'aixeco i me'n vaig, perquè em van educar així: essent sincer i expressant sincerament el que penso o sento, sempre que no faci mal a ningú, esclar. També vaig aprendre que algunes reunions avorrides són del tot necessàries, i que cal aguantar-se. I que a moltes reunions no cal anar-hi. Però ningú em va ensenyar a fingir i no crec que sigui bo fer-ho. Una trucada fingida demostra, des del meu punt de vista, una manca d'habilitats socials, un dèficit d'assertivitat, una incompetència personal greu. Però a més a més, fingir és una font inesgotable de malentesos. Quan a una reunió sona un mòbil i el seu propietari (excusant-se o no) desapareix, desapareix també l'oportunitat que el president, el convocant, o l'organitzador s'adoni que la reunió s'està fent avorrida, o massa llarga, o massa espessa, o que no es va al gra. No vol dir que no ho pugui descobrir o constatar, però si la gent se'n va d'aquesta manera és possible que no se'n adoni. Ara recordo moltes ocasions d'aquestes...Com que ignorava l'existència de la trucada fingida, em pensava que efectivament el personal estava molt sol·licitat. A partir d'ara començaré a sospitar. Potser encara hi ha més hipòcrites dels que em pensava.